Sicus Carbonell: «Quan interessa sóc gitano i quan interessa ciutadà»

(Versión en castellano aquí)

Tot i que es diu Plaça de la Vila, Antoni «Sicus» Carbonell (Barcelona, 1974) ens cita a Rius i Taulet, el nom amb què es coneixia entre 1907 i 2009 l’epicentre del barri de Gràcia, el més gitano de la ciutat per poc que ho sembli, entre tantes barbes, bicicletes, ulleres de pasta i buldogs francesos. A cent metres escassos d’on va néixer i just a sota del mateix balcó des d’on va cantar un pregó que reivindicava respecte per la rumba catalana, l’autèntica música de Barcelona, repassa 40 anys de vida que han donat molt de si: del mercat ambulant amb el seu pare als escenaris de Nova York amb Sabor de Gràcia, de tancar els bars i festejar amb l’abisme a començar de zero convertit al cristianisme. Músic per vocació i gitano per convicció, des dels 17 anys combat a tots els fronts per normalitzar la seva comunitat en una societat que, en el millor dels casos, els dóna l’esquena malgrat que són aquí des de fa gairebé 600 anys. Si Peret era el rei, Sicus guanyaria per majoria absoluta unes eleccions a president de la república de la rumba catalana.

Pep Fornés, responsable de cultura a Gràcia durant els 90, va dir de tu: «El Sicus és un rumbero de Gràcia i amb això està tot dit». Amb això està tot dit?

Si ell ho diu…

Doncs res, ja podem acabar aquí l’entrevista. Què significa ser un rumbero de Gràcia?

En primer lloc, Gràcia ha sigut un mirall de normalització i convivència entre paios i gitanos. I, per altra banda, ser rumbero és una manera d’expressar-se, amb música, en aquest cas amb la rumba creada pels gitanos catalans a Barcelona. Els gitanos del barri teníem l’avantatge que en comptes de cantar-nos una cançó de bressol ens cantaven una rumba.

Parles en passat i ja no vius al barri. Què trobes a faltar d’aquella Gràcia on tu vas créixer?

Com tots els barris i pobles, ha canviat bastant. Ha vingut gent de fora, han canviat els llocs que eren emblemàtics, botigues que ja no hi són, gent que se n’ha anat, gent que ha mort. Jo el que trobo a faltar és el sentiment de poble que hi havia aquí al barri. Trobo a faltar l’ambient que hi havia abans. La gent s’estava més al carrer, en gaudia molt. Ara tenim internet, estem més a casa i anem més a la nostra, però abans tot es feia en comunitat.

El preu que ha pagat el barri per posar-se de moda ha estat haver de deixar de banda la seva herència gitana?

No, l’herència hi és. El que passa és que de vegades es descuida. Ara surt el disc per celebrar els vint anys de Sabor de Gràcia i l’altre dia vam venir aquí a la plaça a gravar el videoclip. Vulguis o no, has de recordar d’on has sortit i posar els peus a terra. Però de vegades hi ha canvis de regidors: uns viuen al barri, són del barri i saben què és el barri, però altres no hi viuen i no en tenen ni idea del que és Gràcia. Vénen, governen, fan i desfan. Que desaparegués la Unió Gitana de Gràcia també hi té molt a veure.

Diu Martí Marfà a «¿Muerta o de parranda?» que «en el seu format clàssic [la rumba catalana] rítmicament descansa sobre la base del compàs binari de 2/4 o 4/4 (…). L’harmonia tonal predomina sobre la modal (…). Pel que fa als patrons harmònics, trobem una combinació del mode major tan explotat en el pop-rock( I-IV-V7), el mode menor alterat propi de la música afrocubana (Imin-IVmin-V7)…»

Buf! Para, para!

Aquesta definició és incomprensible per a una persona normal! Amb les teves paraules, què és la rumba catalana?

Marcos Ordóñez va dir que la rumba és un pensament alegre que es balla. És una bona definició.

Peret deia «quan sona la rumba, el cul s’aixeca».

Sí, aquesta n’és una altra. Però, per a mi, la rumba és una manera de viure: quan somio, somio en rumba i somio en català. Quan menjo, menjo en rumba i menjo en català. Quan parlo, parlo en rumba i ho faig en català. A casa meva, quan no sóc jo que estic fent rumba, l’estan fent els meus fills. És una manera de viure, el meu dia a dia.

Peret Reyes és capaç de fer ballar tothom només amb les seves mans i una taula de bar…

Sí, sí.

…però també t’he vist a tu amb piano, una secció completa de vents i percussions.

Sí, i també pots veure’m amb una guitarra només, o et puc fer unes palmes i cantar. Per què? Perquè la rumba es porta dins.

Aleshores, quin és el mínim comú denominador de la rumba catalana?

El mínim? És que per a un gitano és una manera de viure, neixes amb la rumba. La meva nena amb dos anys ja gravava discs. Va gravar una col·laboració amb el Landry i, ara que té sis anys, ha gravat un trosset del nostre últim disc tota sola. Per una persona no gitana potser serà d’una altra manera, però per nosaltres és part de la nostra cultura. La gent de color agafen una pilota de bàsquet i fan el que els dóna la gana. Doncs això és el mateix. Tu te’n vas a Jerez i et sortirà un nen gitanet de cinc anys que et cantarà una buleria que et deixarà parat. Jo te la podré cantar també, però aquest nen ho farà millor que jo. Per què? Perquè s’ha criat amb aquest hàbit. Nosaltres ens hem criat amb la rumba catalana. Jo, amb sis o set anys, anava a festes on hi havia el Pescaílla, el seu germà, el Moncho cantant rumba, de vegades venia en Peret. Era la meva vida quotidiana. Mira, nosaltres celebrem el Nadal i mengem el mateix que vosaltres: l’escudella, la carn d’olla, els canalons, el rostit, el cava, les neules, exactament igual. Què canvia? Que tu cantes una nadala d’una manera i jo d’una altra. Tu fas «el vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum» i jo faig «el vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum» [Pica a la taula]. Oi què ara ho veus que és diferent? Perquè és una manera de viure. [Riu]

El Pescaílla, Peret… si a la rumba catalana li féssim una prova de paternitat, quin seria el resultat? O és filla de molts pares, altres menys coneguts, com el Polla, el Toqui o l’Orelles?

Cadascú tenia el seu estil. El Pescaílla crea una rumba més abulerada, més flamenca, més de portes endins; per entendre’ns, dels gitanos per als gitanos. La rumba comercial que tothom balla, el que tothom coneix com a rumba catalana, és la que va fer en Peret. Però no voldria treure-li mèrits a ningú perquè tots hi han aportat, és clar. Tots són creadors de cançons i quan estàs creant cançons, estàs creant gènere. La rumba que fa Peret no és la mateixa que la de Sabor de Gràcia, ni la de Sabor de Gràcia la mateixa que la del Pesca, ni la del Pesca la mateixa que la del Chacho o la dels Amaya. Només escoltant-los te n’adones, dius «ostres!». Jo ara he fet de productor amb Rumbacalí, he ajuntat al Chacho, la Maruja Garrido i la Maña. Tu els sents i són tres rumbes diferents. La rumba de la Maruja, més de tablao, com la que feia el Pescaílla. La rumba del Chacho, que una miqueta la van parir ell i en Peret junts. I la rumba de carrer que s’està fent ara, més mestissa, més canalla, que és la que fa la Maña.

Rogeli Herrero, un dels integrants dels Manolos, defensava a la sèrie documental «La rumba tomba» (BTV, 2007) que el Pescaílla era a la rumba el que Chuck Berry al rock, l’inventor del gènere, Peret com Elvis, que el fa universal, i Gato Pérez com Dylan, que l’omple de significat.

Hi estic d’acord, però hi falten actors. Com el mateix Chacho, el primer gitano que introdueix piano, una persona molt influent dintre la rumba. O els Amaya, que van fer una rumba una miqueta més llatina i popera i als anys 70 la van fer entrar a les discoteques. Amb Caramelos o Zapatero fins i tot van ser número 1 a les llistes d’èxits! Però és que el Rogeli també ha sigut una figura emblemàtica dins la rumba amb els Manolos, amb aquells All my loving o Amigos para siempre, però suposo que a ningú li agrada parlar d’ell mateix.

Parlant dels Manolos, els Jocs Olímpics li van fer més bé o més mal a la rumba? Sembla que al 92 hi va haver una gran crescuda seguida d’una davallada sostinguda durant anys.

Li va fer bé i li va fer mal. Li va fer bé perquè Barcelona va poder mostrar al món la seva música. Perquè té la rumba i, de pròpia, no en té cap altra. La sardana no és barcelonina, és de l’Empordà! La única música nascuda al carrer a tota Europa als segles XIX i XX ha sigut la rumba catalana. I els atletes van flipar. Allò de «Atletes, baixin de l’escenari!» va ser boníssim! Però no es va saber donar-li continuïtat. Van pensar «ho ensenyem, quedem bé i ja està, ara que us bombin», amb perdó, però això va anar així.

El periodista Mingus B. Formentor diu que la rumba és «el Guadiana de la música», que tan aviat apareix com desapareix. Abans del 92, el franquisme ja havia intentat treure’n partit, explotant la figura de Peret i forçant-lo a participar a Eurovisión, al 74.

Jo no hi era aleshores, eh? Jo vaig néixer precisament al 74.

Però als que heu vingut darrera us va costar desfer-vos d’aquesta utilització interessada?

La música no ha d’estar al servei de cap règim. Tots els règims volen treure’n partit, falta que tu vulguis deixar que te’n treguin. A mi em vénen propostes de diferents partits polítics i jo els dic que no, jo sóc apolític. El meu germà, en canvi, és militant d’un partit. Però jo no hi crec en la política, sincerament, tot i que hi ha partits que quan estan governant aposten més per la rumba que altres, això és indubtable.

La rumba és la teva política?

No. Jo sóc cristià evangèlic i la meva política és Déu. És el que no em falla mai. A mi l’home em falla, el polític em falla. Mira, el 27 de setembre hem d’anar a votar i encara no sabem ni què votarem ni què passarà, perquè ningú ho diu, no ho volen dir.

No és fer política participar al «Concert per la Llibertat»? En Peret i en Dyango també hi van participar i van rebre per tots els cantons.

Jo no vaig rebre, però la gent que conec a Madrid em deien «es que tú has participado en el Concierto de la Libertad», i jo els preguntava «¿Y qué era esto?».

I per a tu, què era?

Un concert per la llibertat. Jo estic a favor de la llibertat, jo estic a favor de que la gent opini, de que la gent decideixi. O qui ha de decidir? Un polític? No, el polític està allà perquè la gent l’ha votat. El poble és sobirà. El poble és qui mana. El que passa és que últimament són els banquers i els polítics els que ens manen.

Ja ho cantava Peret Reyes: «¡Joder! ¿Qué tendrá el poder? Que todos quieren tenerlo y nadie lo quiere perder».

Sí, i tant. Al nostre disc nou hi ha una cançó que es diu Tot és mentida que hem fet amb Txarango i que parla precisament dels polítics i els banquers. Només te’n diré dues frases: «Tot és mentida. | Estan de conya. | Si estirem del fil, plouran banquers. | Tot és mentida. | Estat carronya. | Xerrameca de polítics absents.»

Déu n’hi do, per no fer política.

No, no és que la faci, la critico. Una cosa és fer política, l’altra és explicar el que està passant. Jo denuncio el que està passant, jo protesto. Però no em posiciono amb ningú. Jo em posiciono amb la gent que fa bé les coses. Amb la gent que juga net, amb la gent que ajuda a la gent, amb el poble. Avui dia hi ha milers d’habitatges tancats que els té el banc i la gent ha de donar una puntada de peu i entrar dins. Això no és just. El govern hauria de comprar aquests habitatges i fer lloguers socials a baix cost, i ja està. Es regularitza tot i tothom té un habitatge digne. Però no interessa, interessa tenir diners a paradisos fiscals i anar-se’n en iots de vacances mentre hi ha gent que s’està morint de gana. És clar que protesto, perquè no hi estic d’acord.

Parlaves de Txarango, però també heu col·laborat amb Gertrudis o la Troba Kung-Fú, exponents de la música mestissa que han incorporat la rumba al seu repertori. Què en penses? La perverteixen o la democratitzen?

Quan vaig trucar als Txarango i els vaig dir «nens, voleu col·laborar en el disc?», em van dir «home, i tant, sou el nostre referent!». Nosaltres som la seva referència rumbera. El que passa és que ells agafen la rumba i mai la faran com la fem nosaltres, perquè per a això ja hi som nosaltres. Ells la fan a la seva manera. A Sabor de Gràcia sempre he tingut la llibertat d’agafar els col·laboradors que a mi em semblen oportuns i que tenen qualitat. Si no tenen qualitat, no els trio. Per què voldria posar un col·laborador que a mi no m’agrada? Encara que estigués venent molts discos, no m’importa. Jo no sóc d’aquests que es venen per quatre discos, sincerament, porto vint-i-tres anys de carrera i vint amb Sabor de Gràcia, ja no vaig a buscar això. A Txarango jo els admiro. El meu nen, que ara té catorze anys, els escolta. I m’agrada el que fan. No desvirtuen res, fan la rumba a la seva manera. Jo crec que tothom és digne de fer rumba.

A través de grups com Txarango es pot apropar la rumba a nous públics?

O a través nostre, molts gitanos que no coneixen Txarango els podran conèixer. Ens retroalimentem. Jo no estic d’acord amb els que diuen que la rumba és dels gitanos. No, la rumba és de tothom. Que nosaltres tinguem una manera particular de fer és un altre assumpte. És com el que parlàvem del bàsquet. Tothom pot jugar al bàsquet o només ha de jugar-hi la gent de color? No home, hi ha gent blanca com els Gasol que mi-te’ls! El que fan Txarango ho fan molt digne, molt bé i tenen el seu estil sense ser rumberos de bressol. Fan música de mestissatge i m’agrada molt.

Quina és la primera cançó que hauria d’escoltar algú que no conegui absolutament res de la rumba catalana?

Cançons n’hi ha moltes. Mira, a mi una de les cançons que més m’agraden és El mig amic del Peret. El que passa és el que no crec que sigui la porta més fàcil per entrar. Gitana hechicera crec que és un hit. No te’n puc dir una, te n’he de dir vàries. El Caramelos dels Amaya o Sarandonga. N’hi ha moltes! Gitanitos y morenos de Gato Pérez, que parla totalment del que és la integració.

Cap de teva?

A mi no m’agrada mai posar-m’hi. Que m’hi posin altres.

De tots els artistes amb qui has pogut tocar fins ara, amb quin et quedes?

És molt difícil escollir-ne només un. M’ha agradat molt, per exemple, col·laborar amb els Txarango. Però també amb Steve Hogarth, el cantant de Marillion. Un anglès, que fa rock progressiu… i jo l’he fet cantar rumba! És xulo. També em va agradar col·laborar amb Pep Sala, de Sau. I algunes col·laboracions internacionals, com la que vaig fer amb el millor percussionista llatí que hi ha, Giovanni Hidalgo, o amb el saxofonista Furito Ríos. No puc triar-ne només un, totes les col·laboracions que he fet han sigut genials. Si en dic un, em deixo els altres, i no vull.

Fem-ho a l’inrevés, doncs. Amb qui t’agradaria col·laborar i encara no has tingut l’oportunitat?

[S’ho pensa molta estona] Mira que m’ho poses complicat, eh?

És com fer la carta als reis.

Però és que hi ha molts reis! Hi ha molts artistes molt bons! A veure… A nivell nacional, m’agradaria col·laborar amb Alejandro Sanz. O que ell col·labori amb mi. A qui no li agradaria, això! I a nivell internacional, m’agradaria fer alguna cosa amb Luis Miguel. M’agradaria portar-lo al meu rotllo rumbero, i segur que ho faria bé perquè ell tot ho fa bé. És brutal, és un dels cantants que millor afina. Jo sempre vaig per la banda llatina, castellanoparlant. És que seria molt difícil que en Robbie Williams i jo poguéssim col·laborar! Impossible! [Riu]

Home, Freddie Mercury i Montserrat Caballé van fer un duet.

Si, però la Caballé és la Caballé, i jo mai no arribaré a ser com ella! [Riu]

El vostre disc «La cançó amb rumba» (2006) és el punt de trobada entre la Nova Cançó i la rumba catalana, el moviment musical més reivindicat de Catalunya els últims 40 anys i, possiblement, el més oblidat. Reclamaves el lloc que creus que la rumba mereixeria ocupar?

No hi ha cap reivindicació. És pur homenatge. Són cançons que formen part de la història d’aquest país i nosaltres, els gitanos catalans, portem aquí des del 1425. Aquestes cançons les han viscut els meus besavis, les han viscut els meus avis, durant el franquisme. Jo no vaig viure-ho, però ells em deien que en aquells temps rebien «en estèreo», una bufetada per ser catalans i una altra per ser gitanos. Per mi era una manera d’homenatjar a la gent que va viure-ho i, sobretot, als autors, perquè hi ha grans cançons d’aquella època.

Saps què els va semblar el disc?

Sí, tots ens van trucar, tots ens van dir que havíem fet una meravella, fins i tot en Serrat! I ens van donar les gràcies.

No en aquell disc, però fins i tot vas aconseguir que en Raimon, que acostuma a ser molt reticent, et deixés versionar D’un temps, d’un país.

Sí, i ara la reeditarem al disc nou. Sincerament, no va ser massa difícil convèncer-lo. Li vaig enviar el tema i em va dir «hòstia, canvia’m una coseta», una coseta que no diré perquè aquestes coses queden entre artistes, i jo li vaig canviar. Però m’ho va posar molt fàcil. Vam intentar fer la col·laboració per «La cançó amb rumba» i no va sortir, però de vegades les coses no passen quan un vol, sinó quan es donen.

Al teu documental («Gitanos Catalans!», Els films de les sargantanes, 2011) hi apareix Peret fent una conferència al conservatori del Liceu, però em temo que va ser una excepció. Creus que us falta el reconeixement a tots els nivells que té, per exemple, el flamenc?

I tant que ens falta aquest reconeixement. Ara es crearà una plataforma per presentar a la UNESCO la rumba catalana com a patrimoni immaterial de la humanitat, i jo en formo part, eh? Sóc l’únic músic i gitano. Però mira, a tu t’agrada aquesta camisa?

M’ho estàs preguntant seriosament?

[Riu] Imagina’t que t’agrada, que me la vols comprar, va. Perfecte. Però com vols que te la vengui a tu si els meus propis fills no me la volen? Com podem anar a la UNESCO quan la Generalitat o l’Ajuntament diuen que no reconeixen la rumba perquè si ho fessin també haurien de reconèixer altres músiques populars? T’estan dient que no, però ben dit. Doncs com vull anar-li a vendre la camisa al veí si a casa meva ni se la posen!

A banda del documental, també has fet algun paper al cinema de ficció. Quan de petit anaves a les sessions del cine Texas, pensaves que un dia tu series a l’altre banda de la pantalla?

Què va! En aquella època? No! Gaudíem del cinema, els dilluns a la nit era el dia dels gitanos. Jo era molt petit, vèiem les pel·lícules i sopàvem al cine. Però mai m’ho hagués imaginat.

No sé si la millor manera de combatre els estereotips sobre la comunitat gitana és fent un paper de gitano mafiós!

[Riu] Sí… quan m’ho van proposar vaig pensar «vols dir?» Però clar, hi havia el Lluís Homar, el Josep Maria Pou, el David Selvas… i em feia gràcia conèixer-los, perquè jo no havia treballat mai en cinema. No tenia un paper molt important, era un secundari, però podia treballar amb gent molt gran i vaig dir, vinga, fem-ho. L’experiència va ser molt bona. Hi ha una escena en què hem de llençar un noi sobre una taula i al principi ho fèiem fluixet, per no fer-li mal. I el director deia «tallem, tallem! No, tios, això ha de ser més real!». Fins que al final el vam agafar, el vam remullar amb una ampolla de whisky… l’escena que es veu, la bona, és en la que li vam fer mal de debò. A «Àngels i Sants» (TV3, 2006) vaig veure que el cinema és com gravar un disc: si t’equivoques, ho tornes a fer. Però el teatre és com fer un concert, surts a un escenari i no et pots equivocar. Fins que no estàs dins, ho desconeixes. Però acabes agafant desimboltura amb la càmera, saps quan un pla està bé o quan no, i ara quan faig alguna cosa per la tele fins i tot els dic «ep, que aquí la llum no estarà bé». Amb el temps n’he acabat aprenent una miqueta, però estic a anys llums de la gent del cinema, que aquí a Catalunya n’hi ha de molt bona.

El 2002, però, Ventura Pons (que ara és propietari del Texas) ja havia comptat amb tu per «El Gran Gato», el seu «musical documentat» d’homenatge a Gato Pérez.

Allò va ser una passada! Em van trucar, no el Ventura Pons directament, i em van citar al Resolís per sopar amb ell. Em va proposar de fer una escena en un pati de Gràcia, amb l’Oncle Paló ballant. Vam quedar al cap de dos dies al seu despatx per parlar dels detalls i em va preguntar com podíem fer-ho, que com podíem simular una juerga gitana. I jo li vaig dir «què vols dir, simular? Ui, no, això no va així». Simular una festa gitana? Això no es pot simular, s’ha de fer de veritat. I li vaig dir que si volia tenir-ho ben fet, que em fes cas a mi. Li vaig dir que comprés una mica de menjar, unes ampolles de whisky i de rom… i vam fer una festa. El que es veu a la pantalla és real, no és fingit: estàvem de festa. Més d’un portava una copa de més, per entendre’ns. Però és que aquestes coses… o les fas bé o no les fas.

A la banda sonora hi van participar Aute, Martirio, Kiko Veneno, Los Chichos o Maria del Mar Bonet, entre d’altres.

Sí, Jordi Gas, el director musical de la pel·lícula, em va donar l’oportunitat de formar la banda, que en un 90% va ser Sabor de Gràcia. Va ser una experiència molt guapa, i em va permetre veure el nivell d’alguns artistes. Alguns em van sorprendre positivament, com en Sisa. Em va sorprendre la seva professionalitat, com de fàcil va ser per ell cantar rumba. Vaig flipar! Amb dues preses ja estava fet. D’altres que creia que estarien a l’alçada em van decebre, però no en diré noms perquè són companys i jo no parlo mai malament de ningú. Per mi, és la millor experiència que he tingut en el món del cinema.

A «El ritmo de la conversión», Martí Marfà estudia com la rumba (i els seus artistes) ha contribuït de manera notable a l’expansió i consolidació del pentecostalisme entre els gitanos catalans. Tu ets membre actiu d’una església evangèlica i altres, com Peret, fins i tot van fer tasca pastoral.

A les esglésies evangèliques gitanes el que s’hi toca és rumba, les lloances es canten en clau de rumba. I rumberos com el Ramonet, que en pau descansi, o el Peret a la seva època van fer que aquella rumba tingués més qualitat també dins de les esglésies, i van anar guanyat adeptes. Actualment, el 90% o el 95% dels gitanos catalans som evangèlics. Tot i que jo no vaig a una església temàtica gitana. Jo no crec en les esglésies ètniques dins el món religiós, perquè si jo em baso en la paraula de Déu, la Bíblia em diu que no puc fer excepcions amb les persones. Jo vaig a una església mixta que es diu Casa d’Oració de Mataró i el meu pastor és romanès i la seva dona gitana romanesa, però hi ha colombians, peruans, catalans… i gitanos, però pocs.

I a la teva església quina música s’hi toca?

De tot. Mira, l’altre dia vaig cantar dues lloances, tot i que jo no estic al cor de l’església, i no sempre les canto en rumba, de vegades canto coses més tranquil·letes. Però quan es canta a Déu, no es canta, s’adora. És una altra manera de fer.

Els teus pares eren catòlics i es van convertir gràcies a Peret.

Fins els 80 tots els gitanos catalans eren catòlics, perquè no coneixien l’evangeli. Peret va ser el que va venir a Gràcia i va obrir l’església evangèlica, però també la del carrer de la Cera, la del barri d’Hostafrancs, la de Mataró, a molts indrets. Ell va ser qui ho va obrir tot. Qui va portar l’evangeli als gitanos catalans va ser en Peret.

Tu, a diferència d’ell, no has deixat la teva música tancada dins de les parets de l’església.

Jo l’any passat vaig estar un any paradet, ho necessitava, de vegades has de fer un pas enrere per poder tirar endavant amb més força. Em va sortir l’oportunitat de fer un disc amb un grup cristià que es diu Voces Amigas, i no podia fer-ho tot. Però per a la meva església, ser músic és una feina normal, com el que va a l’obra, mentre tu treballis i visquis de manera ordenada. Jo sóc abstemi i no prenc drogues des de fa molts anys i pago els meus tributs. Però hi ha moltes esglésies d’altres denominacions que no ho veuen gens bé.

T’ha portat problemes dins de la comunitat gitana?

A veure, tots els extrems piquen. I el gitano té moltes virtuts, però de vegades en algunes coses és bastant extremista. Jo no m’imagino Jesucrist sent extremista. A Jesucrist li ve un centurió i li diu «m’he convertit a tu, què faig jo ara?» i ell li respon «fes la teva feina amb ordre». Un altre li pregunta «i què fem amb els tributs», i respon «dona-li al César el que és del César, i a Déu el que és de Déu». I això és el que faig jo. El que passa és que el gitano es pensa que després de cantar sobre un escenari ve l’alcohol, les drogues i el rock and roll. Que hi haurà un desori, per entendre’ns. I és cert: no tothom, però molta gent queda èbria. Però no és el meu cas, jo ja no faig ni bodes gitanes, treballo com qualsevol professional.

Per diferenciar l’església evangèlica de la catòlica utilitzes una frase que s’hauria d’estudiar a les facultats de teologia: «per què he de parlar amb l’empleat si puc parlar amb el director general?».

És que és així de clar! Si jo tinc accés a Déu, per què he de parlar amb la Verge? Ep! Que jo la respecto i sé que està al cel i té el seu paper. Jo no vull parlar malament de ningú i encara menys de l’església catòlica. Però hi ha coses que se les hauria de fer mirar. Té un Vaticà, té un exèrcit, té més or que tota Barcelona junta mentre hi ha gent que està passant gana, no ho entenc. Quin cristianisme és aquest? Si han d’ajudar els pobres que es venguin tot l’or. I, d’altra banda, fan un gran negoci. Mira, compra dues espelmes, valen tant, encén-les. Si jo tinc la fe de que els meus familiars estan amb Déu, no els fa falta cap llum perquè Déu és la llum. Una estampeta? Per què vull la foto d’un empleat? Agafem aquesta taula, la tallem i en fem un crist: au, resa aquí. Això és un crist o és una taula? És una taula de fusta! Si vols orar a Crist, vas a la teva habitació, t’agenolles i Déu ja et contestarà, no pateixis.

Més enllà de les creences, a nivell social, l’església evangèlica ha actuat com a ciment per a una comunitat gitana que corria el risc de dispersar-se?

Sí i no. Per una banda, l’evangeli ha anat molt bé sobretot per als gitanos que vivien malament. Ha rehabilitat a drogoaddictes, a alcohòlics, ha unit llars que estaven destrossades, ha ajuntat matrimonis que estaven separats. Però per altra banda, ens està fent perdre valors gitanos que no haguéssim hagut de perdre. Cadascú interpreta l’evangeli com vol i jo ho entenc, però hi ha coses i coses.

Quan algú diu allò de «és com comparar a Déu amb un gitano», t’ofèn? Com a cristià? Com a gitano?

Sé que és una frase feta, però m’ofèn. Per exemple, durant els aldarulls de Can Vies hi va haver incívics, sempre n’hi ha, cremant contenidors. I a la televisió pública algú va dir: «amb aquesta gent no s’hi pot parlar, tenen el seu llenguatge i la seva cultura, són com els gitanos». I a aquest senyor no li va passar res. Vaig enviar una carta i em van contestar: «disculpa’ns, però aquí nosaltres no hi entrem». Ja ho sé que no hi entreu i que és una opinió privada, però heu de saber a quins tertulians porteu perquè això és una actitud xenòfoba. Un altre tertulià li va preguntar: «Escolta’m, què vols dir? Que els gitanos són així?» i aleshores va voler rectificar-ho. Però ja ho havia dit. Si jo com a gitano a una televisió dic una cosa fora de lloc, l’endemà tinc setanta demandes. Però a aquest senyor no li va passar res. Per què? Perquè ens van trucar i ens van demanar que no poséssim una demanda perquè era una persona important. Doncs que es mesuri les paraules.

Parlant de persones importants, Jordi Pujol va haver de disculpar-se públicament l’any 92 després d’haver dit que «si al món cristal·litza la idea de que Catalunya és un país molt car i una mica gitano, ho pagarem molt car».

A mi les disculpes m’estan molt bé, però el que dius és el que penses en realitat, el que tu creus.

Anys després, el 1999, es va endur una bona xiulada en un concert de Los Chunguitos a Nou Barris.

«Cantadme esa canción de la mama», els deia, i la cançó era d’un altre grup. I després passa el que passa, clar, que amb els anys es descobreixen paradisos fiscals i moltes coses. Jo no acusaré mai a ningú perquè no sóc ningú per fer-ho, però moltes vegades els que roben no són gitanos. Pujol, Urdangarín, Bárcenas, Millet… aquests no són gitanos, que jo sàpiga, tot i que potser resulta que ara diran que tenen una iaia gitana, vés a saber.

Tu no vas viure una vida de creient fins els 33 anys. Abans de convertir-te, vas arribar a caminar pel pont de Mataró pensant en suïcidar-te.

Una veu interior em va dir: «et pots suïcidar demà, dóna’m una oportunitat». I li vaig donar fins a tres oportunitats. Mira, jo havia enterrat a tiets meus, un oncle carnal per culpa de la droga, a un oncle polític meu el van trobar mort a la Zona Franca i vaig haver d’identificar el cos. Jo em vaig criar amb els meus avis, i la meva àvia, que va morir d’un infart dormint, em va dir «ens veiem demà» i quan la vaig tornar a veure ja era morta. Totes aquestes situacions em van marcar i em van fer molt dur, no plorava per res i vivia com un ateu. Però quan vaig entrar allà mentre cantaven, vaig començar a plorar. Vaig marxar, clar, perquè jo no podia plorar. L’endemà hi vaig tornar, a veure si també plorava i em va venir un gitano, un home gran, i em va dir: «Déu m’ha dit això, això i això» i jo no me’l vaig creure perquè aquest home era amic del meu pare i sabia tots els meus problemes. I vaig acabar a la meva habitació desafiant a Déu. Vaig dir-li: «si demà ve algú i em diu tot això que només sé jo, creuré en tu i m’entregaré; si no, surto de l’església, me’n vaig al pont i em suïcido». Tal i com t’ho estic dient. Hi vaig anar, vam cantar, vam predicar, vam passar l’ofrena. I jo vaig sortir i me n’anava a llençar-me, ja ho tenia al cap, però va venir un gitanet i em va cridar «Sicus, Sicus». Em va dir que m’havia de dir una cosa però que era una mica dura, i jo li vaig dir que endavant, mentre no em faltés al respecte. I em va dir «Mira, Déu m’ha dit això, això i això». I jo, aquella persona forta, dura, que no plorava, em vaig esfondrar. I a partir d’aquí sí que vaig poder creure en Déu i saber que Déu és veritat i existeix.

Abans d’això, tu havies portat una vida bastant desendreçada en què la droga hi tenia cert protagonisme. Has afirmat alguna vegada que als gitanos us han perseguit des dels Reis Catòlics fins a Hitler, però que només la droga podria acabar amb vosaltres. Encara és un problema tan greu com ho era abans?

Els gitanos tenen una cultura i uns valors i molts s’han perdut per culpa de la droga. El respecte s’ha perdut per culpa de la droga. Alguns que es droguen no tenen respecte a ningú, no tenen respecte a les seves dones, es droguen davant dels seus fills. No és que ho facin tots, però alguns sí. La droga fa que l’home i la dona perdin el valor de ser honrats. I honrat, per a nosaltres, vol dir casar-te amb una dona i estar amb aquella dona i la dona casar-se amb un home i estar amb aquell home. Tothom pot tenir problemes de parella, però no faràs el salt amb un altre mentre estiguis amb la dona.

S’ha posat en qüestió el model de família gitana? Si tu poguessis tornar enrere, crearies una família com ho vas fer en la primera ocasió? Una treballadora de la federació andalusa de dones gitanes declarava que les filles són més antigues que les mares, que són les que volen casar-se joves, i que són precisament les mares que no volen que les filles passin pel que elles van passar.

És clar, jo no vull el mateix que vaig fer jo pels meus fills. Primer de tot, no vull que siguin músics. No per res, sinó perquè sé el que hi ha. O tens el cap ben moblat o compte cap on vas. A mi se m’han mort amics per la droga per pujar a un escenari. Jo sé el que hi ha darrera de la música. La música és bona, el problema és l’ambient que hi ha darrera.

Música a banda, què et semblaria que una filla teva es volgués casar amb catorze anys?

A mi no m’agrada això. La meva filla amb catorze anys ha d’anar a l’institut. Tinc una filla de dotze anys i pena de la vida si em ve amb catorze anys a casar. Jo als meus fills no els he pegat mai, però m’ho fa i li foto una bufetada que li giro la cara. Què vol dir casar-se amb catorze anys? Si estàs en l’edat de jugar a nines encara! La meva filla no es pinta, ni es pintarà amb catorze anys, perquè jo li ensenyo que tot té el seu procés. A mi em faria feliç que la meva filla a partir dels divuit anys escollís el que vol fer, però mentre sigui menor d’edat està al meu càrrec. Però et dic una cosa, no perquè després sigui major d’edat, es casi i faci la seva vida, me’n puc desentendre, perquè jo sempre seré responsable dels actes dels meus fills. Un fill de trenta anys en fa una i jo sóc el responsable. Ja són majors de d’edat, ja s’apanyaran… sí, que s’ho treballin com m’ho he treballat jo i com el meu pare m’ha ensenyat, però darrere d’un error d’un fill un pare ha de ser-hi sempre per rectificar.

Conviure amb una dona treballadora t’ha canviat la idea del que ha de ser una família gitana?

La meva mare encara treballa, amb seixanta anys. A casa sempre s’ha treballat, tant homes com dones, però les dones han ajudat a l’home. La Carme, no. La Carme és una persona que jo estimo molt i ella a mi també, però ella és independent, ella porta el seu cotxe i té la seva feina. És una altra manera de viure el món gitano, cada cop hi ha més dones així, però falta conèixer-les. Jo, abans de conèixer la Carme, no pensava així. Et cases amb una dona i ja està. A la comunitat gitana les dones treballen, però el pes de la casa l’ha de portar l’home. Però les decisions sempre han sigut consensuades, no és cert això que l’home mani. El meu avi ho consultava tot amb la meva àvia. El meu pare igual amb la meva mare. Però un cop presa la decisió, és l’home qui la diu. Parlo de les decisions importants, eh? Perquè si es tracta de comprar un sofà… de vegades entro a casa i veig coses noves, això sempre ho fa la dona. Un dia em diu «ara compro un matalàs nou» i jo li dic «bueno, noia, si tens calers». O t’ho empasses, o tu mateix. Però les coses importants les decidim junts. El dia de demà, quan piquin a la porta per demanar la mà de la meva filla, no decidiré jo sol perquè em convingui a mi.

Però opinaràs?

Clar! Opinarem tots. Opinarà la dona, opinaré jo, opinarà el meu pare, opinarem tots.

I la filla?

La filla, la primera. Jo, abans de parlar amb el meu pare, amb la meva dona, abans de parlar-ho amb ningú, li he de dir «mira nena, ha vingut aquest nano, què fem?». Que li agrada, espera’t un moment, mirarem si interessa. Que interessa, endavant. Que no interessa? Doncs parlaré amb ella i li explicaré els pros i els contres, però la decisió serà seva. Jo no puc obligar-la a casar-se amb algú si ella no vol.

Encara passen aquestes coses?

Jo no puc dir que no passin, no conec les cases de tothom. Però ara l’últim que se n’assabenta és el pare, amb els telèfons mòbils, el facebook… Ara els nens parlen entre ells, abans tot eren gestos i mirades. Era un altre món.

Gairebé mai utilitzes gitano i català per separat. Què és un gitano català? És el que neix a Catalunya? El que hi viu? El que parla català?

El gitano català pot viure fora, però s’ha criat aquí o se sent d’aquí o té els costums d’aquí. El gitano català que se’n va a viure a Argentina, segueix els costums catalans. La seva manera de viure, la seva gastronomia, la seva cultura, no només és gitana sinó que també és catalana. El dia de Sant Jordi comprem roses i les dones ens compren un llibre.

A l’inici del documental «Gitanos catalans!» dibuixeu, amb el teu avi, un itinerari que passa per Perpinyà, Figueres, Reus, Gràcia, Hostafrancs, Mataró… però a mi em crida més l’atenció tots els llocs que no mencioneu, com San Cosme, San Damián, la Mina o Can Tunis. Aquests gitanos de Catalunya no són catalans?

Alguns d’aquests gitanos són nascuts a Catalunya i són catalans, però –no dic de tots, mai es pot dir tots-, la seva tipologia no és la mateixa. Tu pregunta-li a un gitano què menja per Nadal i sabràs de quina comunitat és.

I amb ells tu tens sentiment de comunitat?

Home, la base és la mateixa, la cultura gitana és la mateixa. Però hi ha cosetes en què pensem diferent. És la veritat i no tinc motiu per mentir. Als programes de la tele com «Palabra de gitano» o «Gipsy Kings» no hi veuràs mai un gitano català, per nosaltres això no es positiu. La cultura gitana no es ven: es viu. I s’explica. Però si enlloc de fer programes per difondre la cultura gitana estàs reproduint estereotips, doncs a mi no m’hi esperis.

Joaquín Bustamante, director de Cuadernos Gitanos, fa un matís que de tan evident moltes vegades se’ns passa per alt. Diu que a Espanya no hi ha un milió de gitanos, sinó que hi ha un milió d’espanyols que són gitanos.

Jo sóc tan català com gitano. Sóc igual. Vaig a les eleccions i voto, i no voto com a gitano, voto com a ciutadà. Però quan interessa sóc gitano i quan interessa, ciutadà. Tinc el meu DNI espanyol per obligació, però en determinats moments em tracten com a minoria ètnica i en altres, com a català. Quan interessa, com en els Jocs Olímpics, «ai, els gitanos catalans, la rumba, sou l’hòstia». Però després ja no, després ets minoria ètnica. I al final ja no sé què sóc ni qui sóc.

Però encara hi ha una tercera onada de gitanos, els que vénen de l’Europa de l’Est.

Sí, ètnicament són gitanos. Però amb aquests no hi tenim cap mena de relació. I t’explicaré perquè. No tots els gitanos que vénen ara són dolents, però el que ve i roba, igual et roba a tu com em roba a mi. I per a mi aquest no és gitano, perquè un gitano no roba a un altre gitano. Culturalment, i amb el nostre codi, quan passen aquestes coses aquella persona ja no la considerem com una de les nostres, és pitjor que una persona no gitana. Però això no vol dir que des de les associacions gitanes no hi tinguin contacte, que segur que en tenen i els intenten ajudar.

L’any 2007 el Parlament de Catalunya va reconèixer oficialment el genocidi del poble gitano. Però a banda d’aquest reconeixement simbòlic, es comprometia a portar a terme polítiques actives per aconseguir la igualtat d’oportunitats per a la comunitat gitana. S’ha avançat des d’aleshores?

Sí, i fins i tot vam fer un pla integral… i allà està. S’ha fet feina, però vivim igual ara que aleshores. A veure, ens volen integrar… però és que jo ja estic integrat, per a mi aquests plans no van. Que s’ajudi la comunitat gitana em sembla perfecte, però jo no hi crec en aquestes coses. Si volem acabar amb la discriminació i els estereotips, es pot aconseguir molt ràpid: es reuneix tots els polítics i tots els periodistes, està a les seves mans! Els propis polítics ho fomenten. Mira, per exemple, a la Reial Acadèmia de la Llengua la paraula gitano encara té una accepció negativa: «home que va brut, home que roba». En català també, eh? Si els nostres nens obren el diccionari i veuen què vol dir la paraula gitano, això no s’acabarà mai.

Als mitjans això és molt evident. Flora del Río va analitzar el tractament dels gitanos a la premsa espanyola entre 2005 i 2010 i concloïa que s’utilitzava un llenguatge pejoratiu, que se’ls situava en marcs socialment marginals i que es donava una càrrega negativa en les seves accions.

Tu perquè ets ros i amb els ulls clars, però si fossis morenet i amb els ulls negres i en fessis una, de seguida dirien «d’aspecte agitanat». Tu i jo podem anar a atracar un banc, tu un i jo un altre. De tu diran Fulanito de Tal, però de mi diran Antonio Carbonell, de raça gitana. No hem fet el mateix delicte? No tindrem la mateixa pena? Què importa ser d’una ètnia o d’una altra!

Ser gitano és sempre un agreujant? Un pobre gitano és més pobre?

Patim racisme i patim classisme. Els gitanos hem de fer-ho tot el doble de bé que els altres. Si jo volgués ser periodista, hauria de fer-ho dues vegades millor que tu, perquè si hi ha una opció d’entrar a treballar a algun diari, t’agafaran abans a tu que a mi. I fins i tot musicalment. Mira: a «La cançó amb rumba», rescatem quinze temes de la Nova Cançó que són patrimoni cultural de Catalunya. Hi ha un altre grup, d’un gran amic meu, que rescata un tema antic popular i el fa en rumba i li donen el premi «Ciutat de Barcelona» de música. Per un tema! I jo n’he recuperat quinze! Ja ho veus, ni fent-ho quinze vegades millor n’hi ha prou. I per què? Perquè un senyor periodista va dir que allò es mereixia un premi i li van donar. I va així.

Isidro Rodríguez, director de la Fundación del Secretariado Gitano, alerta que «la societat gitana espanyola ha canviat molt, però la societat en general no se n’ha assabentat». Els que no som gitanos tenim un trastorn de dèficit d’atenció amb aquest tema?

Saps per què passa això? Perquè el gitano que estudia i treballa d’advocat, o en un banc, no interessa, no ven. Si t’ho posen a la televisió, la gent canvia de canal. El que interessa son els malacotones, la droga, las joyas, el dinero. Jo això no ho miro a casa meva, a mi em fa vergonya i no m’hi identifico. Els gitanos catalans no som així.

Els gitanos catalans heu trobat un punt d’equilibri davant de la pressió de l’assimilacionisme, per una banda, i la temptació de la resistència, del gueto, per l’altra?

El gitano català és una persona pacífica, no provoquem aldarulls, resolem els nostres problemes dialogant, també amb els no gitanos. A Gràcia hem participat de les activitats del barri, a la Festa Major, a Sant Medir, però som invisibles per a la societat. Els gitanos catalans som els gitanos invisibles.

Però el vostre objectiu ha de ser fer-vos invisibles?

No! Al contrari: volem ser visibles. I per això jo faig un documental que es diu «Gitanos catalans!». Per això faig un disc que es diu «Gitanos catalans» (2015). Per què? Perquè vull reivindicar el que som, vull que la gent se n’adoni i que tingui informació del que som. Perquè la manca d’informació és la mare de l’atreviment. La gent s’atreveix a criticar el que no coneix.

No contribuïu vosaltres mateixos a aquesta invisibilitat recloent el fet gitano dins de casa?

És que només hem de ser gitanos de portes endins. Els nostres valors són els que jo li ensenyo als meus fills a casa: el caló, el respecte als ancians, el sentiment del dol, la música, la gastronomia… Això ha de ser de portes endins. Jo no puc anar amb la meva cultura pel carrer perquè no m’entendrà ningú i seré el discriminat. Sempre diuen que ens volen integrar, però a mi la paraula integració no m’agrada, jo parlo de normalització. Que hi ha gitanos que encara no estan integrats? Ja et dic que sí. Catalans pocs, però n’hi ha. Només et diré una cosa, compara els índexs d’escolaritat de la meva època amb els d’ara. Hi ha gitanets i gitanetes que estan anant a l’institut, a la universitat, que treballen però ja no al mercat, que és la feina fàcil, o d’artista, sinó que estan treballant a un supermercat, a un forn o a un ZARA o són advocats. Tenim la sort que ara hi ha gent més morena que nosaltres i passem desapercebuts perquè no anem amb un cartell dient «som gitanos».

Si haguessis pogut triar, hauries deixat l’escola?

No, jo no hagués deixat mai l’escola! Jo, de fet, volia ser arquitecte. En matemàtiques era el millor de la classe, sempre treia excel·lents. Però el negoci familiar necessitava mans i vaig haver d’ajudar el meu pare. Després, de gran, no he pogut acabar els estudis però sí els bàsics, i també m’he tret el títol de mediador social. En l’arquitectura ja no hi vaig pensar més perquè tot va anar molt ràpid: començar a treballar amb el pare, ficar-me al món de la música… i a partir d’aquí ja no vaig poder. La música també m’agradava i ho vaig preferir.

Del teu pare, quina decisió vas entendre menys: que et fes deixar l’escola o que, amb vuit anys, no et deixés gravar un disc amb el Gato Pérez?

Uf! Cap de les dues! En aquell moment, no me’n va agradar cap de les dues. Quan amb vuit anys t’agrada la música i et surt l’oportunitat de gravar un disc, és com un regal de reis. Però ara li estic agraït a que no em deixés gravar aquell disc, perquè segurament jo ara no seria aquí. Tot hagués anat encara més ràpid, hagués agafat uns vicis que al final vaig acabar agafant però que potser no hagués tingut temps de deixar, no m’hagués pogut formar com a persona…

Aquella decisió et va doldre, però l’entens. Però la de l’escola…

No, la de l’escola em dol a mi i, fins i tot, li dol a ell. Ara ell és el primer que obliga els meus fills a anar a l’escola. És el primer que els diu que es treguin una carrera, que el món de la venda ambulant està acabat. Ell també ha canviat el xip. Ell porta quaranta anys de professional en el sector, va ser confeccionista els vuitanta i els noranta, i ha de pagar 8.000 euros a l’any per poder treballar. La venda ambulant no és una bona feina per a un nen jove que hi comenci, no viurà d’això, cada vegada està pitjor. El meu pare encara, perquè té una clientela de fa molts anys, però aquesta clientela s’està fent gran. L’altre dia ho parlava amb ell: que un matrimoni jove, de vint o vint-i-pico d’anys, comenci al mercat des de zero és impossible. Als meus fills no els agrada a cap, el mercat. Però al meu nebot li agrada molt i el meu pare se l’emporta durant les vacances, pensa que si el nen s’ha de perdre, millor que es quedi el negoci. Però ja li diu al nen: millor que et dediquis a fer la feina del teu pare que no la meva. Ara ja no dóna com donava als setanta o als vuitanta.

La normalització i l’obertura de la comunitat gitana d’avui en dia tindrà com a contrapartida un cert abandonament de la tradició?

Mira el meu pare com ha canviat, perquè els temps canvien. El meu pare volia que el meu germà i jo l’ajudéssim al mercat, però ni jo ni el meu germà ens hi dediquem. I ara és ell que els diu als néts que estudiïn. Les coses són més complicades del que semblen. Jo crec que hi haurà gent que conservarà la tradició i gent que la perdrà, perquè cada casa és un món. Jo, a casa meva, intento conservar-la, intento donar als meus fills l’educació gitana que a mi m’han donat, però adaptada als temps. Als anys 70 hi havia famílies que deien «nena, ja estàs promesa amb aquest nano», i no l’havia vist mai. Jo intento agafar el que és bo de la meva cultura i conservar-ho, però les coses que no m’agraden, no. Per què? Perquè són coses fruit d’unes ments d’un moment determinat. Les nenes gitanes arriben verges al matrimoni. Jo vull que les meves filles arribin verges al matrimoni.

I els teus fills?

Si pot ser, també. Però les que ho decidiran seran elles, no jo, eh? Que es casin amb qui vulguin, paios o gitanos, m’és igual. L’únic que els dic és que si es casen amb un gitano, la base cultural serà la mateixa, però que si es casen amb un paio hi haurà xocs culturals i hauran de cedir en la seva cultura per arribar a un consens i sinó, viuran malament. Ara bé, que triïn elles. A mi m’estarà bé si em porten un paiet i me l’asseuen a taula, jo no jutjo pel color de la pell, jutjo la persona.

Tu mateix cantaves «Que no se pierda lo que tenemos, que cada vez ya queda menos». S’estan perdent els valors tradicionals gitanos que, per Bustamante, són la solidaritat, el respecte als ancians i l’ajuda mútua?

Sí, però hi ha més coses. I algunes s’estan perdent, com el respecte. La droga, per exemple, fa perdre el respecte. No és normal que un gendre i un sogre es prenguin una ratlla junts, oi? Doncs hi ha hagut casos. O que algú es prengui una ratlla davant d’un home gran, això és una falta de respecte dins de la nostra comunitat, dins de la vostra potser no.

Home, dins de la meva sí, eh?

Denunciar entre gitanos és una falta de respecte a la nostra comunitat, una falta molt greu. Que un home se’n vagi amb una altra dona que no sigui la seva, o a l’inrevés… tot això, és una falta de respecte a la comunitat. Que jo canti davant d’una família de dol… i coses d’aquestes estan passant. I hem d’evitar que vagin a més.

S’està diluint l’autoritat de la gent gran? Es respecta menys la llei gitana?

Home, hi ha gent que s’ho pren a la torera. I a mi m’ha passat. Aquests, automàticament, dins de la comunitat gitana no tenen ni veu, ni vot, són uns renegats. Però és que la llei gitana, dins dels jutjats, no val res. Es respecta el codi xinès, que les noies musulmanes vagin amb mocador a l’escola, però als gitanos no se’ns respecta res. No hi ha un tribunal gitano que pugui fer de consultor. La llei de vegades xoca amb la llei gitana i el que pots provocar són aldarulls amb una decisió. Per entendre’ns: quan una dona se’n va amb un altre home i deixa la família, nosaltres no entreguem els fills a casa de l’altre. I no perquè hi hagi rancúnia, eh? No. Ho fem així perquè cadascú ha triat i ja no hi ha més diàleg. Per nosaltres, l’opinió dels menors compta, però per a la llei, no. I a mi això m’ha passat. Nosaltres hem de respectar l’opinió dels jutges, quin remei, però una altra cosa és que m’agradi. No crec que se’ls estigui fent cap bé als menors. Nosaltres, els gitanos, protegim molt els menors i la gent gran, però les lleis no tant. L’altre dia, a Vilassar, van trobar un senyor de Mataró masturbant-se davant d’una escola. I el jutge ha dit que li facin el tractament a casa. Què vol dir el tractament a casa? Què esperes? Que agafi una nena i la mati per ficar-lo dins de la garjola? Home, per favor! Hi ha coses que han de canviar, perquè després ens lamentem. Tenim l’oportunitat de tancar a delinqüents i no ho fem. Jo sóc cristià, i com a tal no puc estar a favor de la pena de mort, només Déu dóna la vida i la mort. Però sí que puc estar a favor de la cadena perpètua en determinats casos. Sí, ja sé què em diran, que la gent es pot rehabilitar. Però qui agafa dos nens, els viola i els mata, ho sento, no es pot rehabilitar. No vull que es rehabiliti. Ja no té oportunitat de rehabilitar-se. En aquest sentit sóc molt dur, però jo ho veig així. Que aquesta persona té uns drets? Perdona, però qualsevol cosa que es faci a un menor hauria de voler dir que els drets s’han acabat. Les lleis tenen forats per tot arreu. Mira si n’hi ha, que si jo robo 350 euros em posaran a la presó mentre que d’altres roben milions, els posen en paradisos fiscals i no els passa res.

T’agradaria que algun dia et reconeguessin com una autoritat dins de la comunitat?

No és si m’agradaria o no m’agradaria. Si m’ho han de reconèixer, ja m’ho reconeixeran. El meu avi va ser-ho i ara, amb vuitanta anys, ja ha dit que s’ha acabat. Quan uns gitanos grans donen la seva opinió, és una sentència. Si l’altre se la salta, has d’anar-hi tu i estibar-li de l’orella. I jo no vull baralles, i encara menys pels altres. Moltes famílies se salten aquest codi, però d’altres encara el compleixen.

Tot i que vas deixar l’escola, uns anys més tard vas reprendre el fil i et vas dedicar a la medicació social.

Primer vaig fer uns estudis previs amb la Generalitat. No eren específicament de mediador, sinó uns projectes sobre com diferents professionals havien de tractar amb la comunitat gitana, i jo estava allà amb metges, advocats… Amb disset o divuit anys vaig començar fent això, fins que em va trucar Carme Garriga per fer el llibre «Els gitanos de Barcelona» i aquí és quan, gràcies a ella i el seu marit, Salvador Carrasco, vaig poder-me treure la titulació i començar a exercir.

Tenies el referent a casa: ets nét de l’Oncle Manel, fundador de la Unió Gitana de Gràcia i, durant molts anys, la principal autoritat per resoldre conflictes culturals entre gitanos i no gitanos arreu del país.

Clar! El meu avi, que té la Creu de Sant Jordi i la Medalla d’Or de Barcelona, és el millor mestre que podia tenir. Jo veia el que ell feia i pensava que jo tenia unes altres idees que també podien ajudar. Ho parlava amb ell i ell pensava que jo era ben capaç de sortir-me’n. Però no només de mediador, eh? Al 1996, al carrer Bailèn, vaig organitzar l’homenatge a Gato Pérez i tota la producció la vaig portar jo. Vaig vendre-ho a Televisió Espanyola i vam entregar la recaptació a les filles –no van voler els diners i els van donar a la Unió Gitana de Gràcia-. Vulguis que no, jo sempre he sigut emprenedor, sempre he fet coses, sempre he volgut intervenir per intentar ajudar el poble gitano. M’he trobat amb casos bastant durs. Okupes, per exemple. Però no dels d’ara, eh? Que ara sembla que està de moda. Et parlo de l’any 99, gent vivint en condicions infrahumanes, amb rates, amb un nen de dos anys a urgències per una mossegada. Vaig parlar amb els assistents socials de Badalona i vaig aconseguir un sostre com Déu mana per a aquesta família i que els donessin l’oportunitat de treballar. I ara aquesta família ha remuntat. El problema moltes vegades és que no se’ls donen oportunitat als gitanos. I no només als gitanos, sinó tampoc als paios de classe social baixa.

Qui t’ha donat més problemes per portar a terme la teva feina, l’administració o la comunitat gitana? Has trobat reticències entre els gitanos?

Mai. Quan he anat a un lloc, a mi m’han conegut, ja sigui per ser el Sicus, de Sabor de Gràcia, o pel meu avi, pel que sigui. I saben que jo no els puc enganyar. Jo no puc enganyar un altre gitano, és un codi nostre. Si tu vas a parlar amb un gitano, no et parlarà. O et dirà coses que a tu no t’interessaran. I no t’obriran les portes de casa seva. Però si vaig jo amb tu, sí. Amb la comunitat gitana m’he trobat les portes obertes de bat a bat i moltes ganes de fer coses. Amb qui sí que m’he trobat problemes, sempre, és amb l’administració, amb els assistents socials. No amb tots, és cert, amb alguns hem tingut una relació fluïda i hem pogut fer coses junts. Però amb molts d’ells no, perquè encara tenen la comunitat gitana marginada. Amb la Generalitat o els ajuntaments, més que problemes tenim discrepàncies, diferents criteris. Des d’un despatx tu pots dir si això és blanc o negre, però la realitat no és així. El meu despatx ha sigut el carrer. Jo mai he tingut un despatx com a mediador, m’he patejat el carrer, he viscut el dia a dia i he conegut els problemes de la comunitat. Quan vaig viure el cas d’aquella família de Badalona, vaig arribar a casa i hi havia els meus fills sopant, però jo no podia ni menjar pensant en si aquella gent podria menjar aquella nit. Ja sé que hi ha molta gent així, però una cosa és saber-ho i l’altra és trobar-t’hi. Se’m trencava el cor: els meus fills, dins de les meves possibilitats, tenien de tot i els altres no tenien res. Són coses que fan mal, però que si no les veus, no les penses.

Lucas Aris Samper es lamentava que mentre que els gitanos, per la seva situació, han estat molt estudiats des del punt de vista dels serveis socials i l’exclusió, ho han estat molt poc des del punt de vista cultural o d’estructura social, retroalimentant el prejudici.

Sí, és així. Sempre es miren els problemes… i sempre des d’un despatx. És com aquell jutge que en un judici dictamina només a partir de les proves però que no ha visitat el terreny. S’aplica el dos més dos són quatre i després passa el que passa. De vegades als assistents socials els passa el mateix, no trepitgen el terreny perquè no tots els gitanos els obren la porta de casa. El meu plantejament és fer el que feia la Guàrdia Civil abans, anar de dos en dos, un assistent social acompanyat d’un mediador gitano. I si volem solucionar els problemes, ha de ser així o no ens en sortirem. Un gitano pot enganyar un assistent social, però si hi ha un gitano al davant, no l’enganyarà. Els falta entendre la idiosincràsia del gitano, i això és el que s’ha de potenciar, i un mediador hi pot ajudar. Quan hi ha conflictes a Barcelona, els Mossos truquen directament al meu germà i li expliquen què ha passat. Ell va fins allà i diu això és així, així i així. O també pot dir que hi entri la llei perquè algú ja s’hagi saltat a la torera la llei gitana. Per exemple: quan un gitano denuncia un altre gitano, la llei gitana ja no hi pot entrar. Els gitanos es retiren i que la llei faci el seu curs. Però imaginem un cas en què dos homes gitanos es barallen i no denuncien, i que es tem que hi hagi represàlies. El mediador social anirà a visitar els gitanos grans, ho parlaran i solucionaran el conflicte. I ja està. Els Mossos això ja ho han entès, però en un jutjat encara no ho entenen.

Ja ho poden entendre, que fins i tot hi ha Mossos d’Esquadra gitanos!

A Tarragona n’hi ha molts, vuit o deu. El meu cosí és el més antic, té 47 anys, però hi ha nanos joves que també estan fent de mosso i són gitanos. Pot ser sorprenent, però és una feina digna i, sobretot, té els seus avantatges. Jo li he preguntat al meu cosí si ha tingut algun problema a l’hora de detenir un altre gitano, i m’ha dit que al contrari, perquè saben que és gitano i el respecten. Ell té molta més força en la comunitat gitana perquè està en un cos policial i, a més a més, és gitano. No se’l tracta com un renegat, se’l respecta amb més motiu i s’evita buscar-li qualsevol problema.

Us ha fet mal aquesta mena de mite del bon salvatge aplicat al gitano? És omnipresent, de Cervantes a Caro Baroja passant per Lorca, Zurbarán, Joyce, Manet o Victor Hugo. Però també es reprodueix en les pel·lícules de la Transició sobre el Vaquilla o el Torete, per exemple.

Sí, i tant. Amb nosaltres s’aplica sempre una doble moral. I existirà sempre. Què guapos són els gitanos, què bé que toquen la rumba… però no en vull cap a l’escala o que surti amb la meva filla. És així, no hi ha més. I ens han ficat a tots al mateix sac. Hi ha hagut gitanos catalans que s’han drogat? Sí. Hi ha hagut gitanos catalans que han robat bancs? Sí. I jo n’he tingut a la família. Però un gitano català té un campament a Colòmbia de droga? No. És el que la porta? No. Alguns en venen? Sí, quatre camells que, pobres, estan enganxats. Però qualsevol pel·lícula, en qualsevol lloc, sempre ens han associat amb el nomadisme, les cartes, la bola de vidre… Els gitanos això ho feien per guanyar-se la vida, però això és tot mentida! Això no és cultura gitana! Això no és cultura nostra, i encara menys, del gitano català.

Al pròleg del teu llibre («Sicus, 20 anys amb sabor de rumba», Cossetània, 2011) el periodista Jordi Turtós diu que el que et diferencia de parents i coneguts és que tu t’has fet més preguntes que ells. També has trobat més respostes?

Jo quan hi ha una cosa que no la sé, la pregunto. No em fa vergonya. Si no ho sé, prefereixo preguntar que opinar des de la ignorància. I he trobat respostes i realitats. Moltes realitats. I molt crues. Que m’han fet mal i m’han fet veure la vida tal com és. Però estic satisfet, perquè prefereixo una veritat crua que viure en un món de mentides dolces.

Fotografia: Pol A. Foguet

Pràctiques: Muriel Campistol