Josef Ajram: «No sóc un esportista professional, ni ho vull ser»

(Versión en castellano)

A diferència de la resta, aquesta entrevista no es mesura amb un cronòmetre sinó amb un calendari: catorze mesos han hagut de passar fins que la trobada amb Josef Ajram Tarés (Barcelona, 1978) s’ha fet realitat, però com si d’una pel·lícula porno es tractés, farem FFW fins al final. Feliç. No els farem perdre el seu valuós temps posant-los en antecedents sobre l’entrevistat: tothom coneix Josef Ajram. O s’ho pensa. Després d’un any i escaig d’intensa exposició mediàtica, aquest broker professional i aficionat a moltes altres coses sembla que ja ho hagi explicat tot i que, sobre ell, ja estigui tot dit. Però dues hores a les seves oficines van ser suficients per demostrar que, almenys jo, estava molt equivocat. Encara que l’entrevista no els agradi, ens hauran de reconèixer, com a mínim, un mèrit: l’hem convençut de fer-se les fotografies vestit. Un últim advertiment: deixin tots els seus prejudicis després de sentir el senyal. Piiiiiii.

A mi m’entristeix. La gent que perd un minut de la seva vida en insultar-me em fa molta pena. Però molta. No tenir a la vida coses més interessant a fer que insultar l’altre sense conèixer-lo em sembla súper trist. La pitjor versió de l’ésser humà. Però escolta, cadascú que gasti el seu temps lliure en el que vulgui. Si tu vas pel carrer, acceptes que algú et digui fill de puta?

No és una cosa que em passi massa sovint, però no.

A mi pel carrer no m’ho ha dit mai ningú. Aleshores, per què s’ha d’acceptar a internet? Per què?

És inevitable.

No, és evitable. És evitable quan tens noms i cognoms. Jo ho he intentat portar a penal, però m’han dit que trigarà dos anys o dos anys i mig, i ho he retirat per mandra. Però la demanda estava posada, perquè això no es pot permetre. La desqualificació gratuïta és evitable i ningú no l’ha de tolerar, d’igual manera que no toleres que t’insultin pel carrer.

En un any i mig, qui ha canviat més per a què aquesta entrevista tingui lloc, tu o nosaltres?

La gent comet errades. Buscar la polèmica és molt fàcil, i penso que sou una publicació que, com s’ha demostrat en aquest temps, té molta més qualitat que buscar polèmica tipus Sálvame. Em vàreu trucar, vàreu insistir i jo no sóc una persona rancuniosa. El que esteu fent és una bona feina i no tinc cap problema a ser avui aquí.

Després de tant parlar de tu mateix, creus que et queda alguna cosa per explicar?

Seria sorprenent si ho aconseguissis! [Riu] Les entrevistes són necessàries. Al final sempre hi ha alguna cosa a explicar, perquè l’actualitat va a dos-cents per hora i jo em dedico a una feina que cada dia canvia. Penso que el que explico últimament és força diferent del que podria haver-te explicat fa un any i mig. Llavors, en aquest sentit sí.

Respecte aquesta evolució, a la presentació del teu web dius avui que ets un home afortunat però que no creus en l’atzar, però el 2010 deies a una entrevista a La Vanguardia que un bon resum de la teva vida era que les coses realment importants t’havien succeït per atzar. Què ha passat durant aquest temps? Has agafat més fort les regnes de la teva vida o simplement has racionalitzat el passat i has vist que res d’allò era fruit de l’atzar?

Hi ha molts errors a moltes entrevistes meves, eh? De vegades les paraules les interpreten com volen i posar el titular sensacionalista és el més fàcil. Més que fruit de l’atzar, al final te n’adones que has de buscar aquest atzar. Assegut al sofà no passen coses, però si busques que passin, sí. Realment sempre he pensat que a la vida 2 + 2 són 4. Si treballes, aconseguiràs resultats. Tard o d’hora les coses surten, per això és important que ara mateix la gent cregui en si mateixa. El que sabien fer durant els últims anys no se’ls ha oblidat.

Una presentadora de televisió et va dir “xulo” a la cara fa unes setmanes, però la gent més propera a tu diu que aquesta imatge no es correspon en absolut amb la realitat. És un personatge que t’has construït per agafar distància i protegir-te? O quan et veus a la televisió dius “jo sóc així”?

És que jo sóc així! Té una explicació molt fàcil. Sense voler-ho, a inicis de 2000 van créixer dos Josefs paral·lels: el de la Borsa, que va començar a dedicar-s’hi professionalment el 1999, i el Josef imatge, el dels tatuatges. Si jo no anés tatuat avui no seria aquí amb tu. Seria una persona més que es dedica a la Borsa, com n’hi ha molts. El primer tatuatge que em vaig fer va ser un sol al melic, després un número Pi i un dau als braços, i vaig anar baixant. Els tatuatges mai no van cridar l’atenció fins que em vaig tatuar la mà dreta l’any 2006. Ha estat un procés. Mai no hagués pensat que els tatuatges m’ajudarien a la vida. Jo vinc d’una família súper conservadora, el meu pare és de Síria, àrab, amb una mentalitat més aviat tancada en aquest aspecte. Han estat vides paral·leles que, sense voler-ho, han anat bé.

Però només uns tatuatges no poden explicar tanta distància entre una cosa i l’altra.

El que és sorprenent és que els qui tenen aquesta percepció és gent de la meva edat, gent entre 25 i 40 anys. En canvi, a les senyores de 70 anys que em veuen al programa del [Josep] Cuní els encanta. Al final, crec que és una excusa per a dir “aquest tio és un xulo”. És la primera excusa que agafa la gent per a dir que sóc un gilipolles. I és sorprenent, perquè no li sentiràs dir a un home de 60 anys, sempre és gent jove. En general, la gent gran no ho diu. Ni tampoc la gent més jove, els que ara són universitaris.

Tu no et reconeixes en aquest retrat.

Què va, què va! Em considero una persona súper humil, el que passa és que m’agrada dir les coses com són. A mi mai no em sentiràs dir que sóc el millor esportista del món, perquè no ho sóc. Jo mai no he dit que sigui bo fent esport, perquè no ho sóc. Ara bé, sóc molt bo a la meva feina? Sí, a la Borsa sóc bo. Però això no vol dir que sigui un xulo! És una cosa de la què he estat treballant durant 14 anys. La confiança en un mateix és molt important, i a la Borsa, més. A la Borsa, si dubtes, perds. És important que cadascú reconegui què sap fer a la vida i que tingui clar que no pots fer moltes coses bé,. Podràs fer-ne bé una, o dues, però no deu. L’altre dia al Bestiari il·lustrat algú comentava a la xarxa: “aquest tio ha dit que és humil i que és el millor a la seva feina”. És que si algú no diu que és el millor a la seva feina a mi no m’interessa professionalment, perquè és una persona insegura. Per exemple, quan contracto algú, si li pregunto quant vol cobrar i em diu que els diners no són allò important… ja no m’interessa! El capital humà s’ha de valorar. Tu has de saber què vals, no pots devaluar-te. No pots! Tu tens un coneixement, i aquest coneixement val molts diners. Tots els xavals que hi ha allà [a les oficines] són gent que ha dit: “jo vull cobrar X”. Jo després els pago més o menys, però és gent que s’ha fet valer.

Llàstima, crec que mai no podré treballar per a tu.

Hòstia, doncs jo crec que és important, perquè al final tothom sap fer alguna cosa molt bé, i això val molts diners. Segur que tu saps fer alguna cosa molt bé. És com si aquest senyor [senyalant al fotògraf] regalés les fotos! En aquests moments la gent s’està devaluant massa. “Ho faig més barat perquè si no ho farà un altre”. Doncs “tio”, no ho facis.

Mark Twain deia que podia ensenyar a qualsevol persona a aconseguir el que volgués, però el problema era que no podia trobar ningú que li digués exactament què volia. El problema és que la gent no sap què vol o què sap fer?

Recordo a la meva època universitària, quan començava a la Borsa, que jo preguntava als companys de la universitat què volien fer, i em contestaven: “no ho sé”. Llavors, què fas aquí? Un dels gran problemes de la crisi actual és que a la nostra generació se’ns ha obligat a estudiar una carrera universitària. Si feies FP eres un matat i un pringat. Si els nostres pares enlloc d’inculcar-nos que havíem d’acabar una carrera universitària i comprar-nos un pis ens haguessin inculcat estudiar FP i anar de lloguer, potser ara no seríem en aquesta crisi tan profunda. Crec molt en l’especialització i molt poc en els estudis. Jo no vaig acabar la universitat i no l’acabaré mai. I si la meva filla no la vol acabar perquè vol ser la reina d’una professió, sigui la que sigui, que ho faci.

M’estàs espiant el qüestionari? Mark Twain també deia “never let your schooling interfere your education”. T’anava a preguntar si t’hi senties reflectit però… Creus que l’autodidactisme té algun límit?

El problema és que jo sóc molt especialista en una cosa molt concreta. Quan em conviden a taules de debat d’economia dic que no, perquè jo no en sé, d’economia; jo sé de Borsa. Quan saps alguna cosa tan concreta has d’aprendre a saber delegar molt, i si saps delegar i et rodeges d’un bon equip, aquestes mancances –que jo en tinc moltes dins de l’economia, moltíssimes!- queden suplertes.

Prefereixes suplir-les amb gent que dedicar temps a aprendre-ho.

Exacte. El temps és l’actiu més important que tenim, i prefereixo canalitzar aquest temps en intentar ser feliç. A mi estudiar microeconomia no em farà feliç.

De tots els Josefs que exhibeixes en públic indistintament, amb quin t’identifiques més?

Amb el day trader. Només day trader.

La resta és accessori.

Totalment. L’esport és un hobby que podria acabar-se demà.

Un hobby en el qual inverteixes tant de temps o més que en la teva professió.

Perquè em fa feliç. Quan jo dic “8 hores per treballar, 8 hores per a mi i 8 hores per dormir”, 8 hores per a mi potser són per anar en bici. Si un diumenge a la tarda tinc ganes d’anar al Row a ballar hi vaig, perquè és el meu temps lliure. Jo no sóc un esportista professional, ni ho vull ser. Ni tan sols de petit ho volia, jo de petit ja volia ser “day trader”.

T’agradaria seguir-ho sent d’aquí a deu anys?

És que ho seguiré sent, segur! No sé si l’any vinent seguiré fent esport, no sé si intentaré acabar el “Red Bull seven islands” i quan l’hagi acabat a prendre pel cul l’esport tan sacrificat… Sacrificat de cara als altres, perquè a mi plegar al “Red Bull seven islands” em sap greu, però honestament, a mi m’és igual. L’únic problema de tot això és que jo, una persona que sempre havia lluitat per no tenir un cap a qui obeir, ara em trobo amb una responsabilitat que mai no he buscat. Si demà passo de l’esport i em dedico al que realment m’apassiona, que és la Borsa, potser molta gent s’entristeix. I això sí que em preocupa. Però com a professió, exclusivament, amb l’única cosa que jo pateixo és la Borsa. És la meva única preocupació a la vida.

En cap moment vas buscar-t’ho?

No ho buscava mai. L’origen de tot això és haver fet un blog per explicar als meus col·legues com entrenava per anar a la “Marathon des Sables” de 2006. Mai de la vida hagués pensat que allò pogués desencadenar 1,5 milions de visites anuals al web, més de 130.000 followers a Twitter, 100.000 al Facebook, més de 105.000 libres venuts… Mai. Jo quan veig a les llistes dels més venuts que el primer és Ratzinger i el segon, Ajram, no ho entenc.

Si ho veiés Ratzinger, probablement tampoc.

Hi ha 35.000 títols nous cada any, és que no s’entén. Jo no ho entenc, sincerament. Realment no sé què transmeto a la gent. A mi tot això m’agafa de nou, les meves referències són les quinze o vint persones del meu voltant. Si elles em diuen que un llibre està bé, doncs surt. De vegades penso: si pogués baixar la persiana demà, la baixaria i em quedaria tranquil·let amb la Borsa. El problema és que quan dos dels teus llibres són a la secció “Autoajuda” i reps segons quins correus d’agraïment…

Com has après a encaixar aquestes experiències personals que comparteixen amb tu? Les has hagut de relativitzar?

En rebo molts, però molts. I flipes. De vegades m’agradaria parlar amb aquestes persones. El que més m’ha afectat de tots és una noia que estava pensant en suïcidar-se i li va venir a la ment que aquell no era el seu límit. El tema és que s’ha associat una frase tan potent com “Where’s the limit?” a la meva persona. A la televisió un presentador parla dels límits d’alguna cosa i la gent m’escriu dient: “Ei, que han dit límit!”. Però tio, que és una paraula! No sé, és molt bèstia. No et puc dir què transmeto. M’agradaria parlar amb aquella noia nedadora que baixant unes escales va relliscar i va tenir una lesió medul·lar. Va anar a l’Institut Guttman i tot l’equip de l’institut es va fer una samarreta amb la frase “No sé on és el límit però sí sé on no és”. Aquella frase la va fer tirar endavant i ara està totalment recuperada. Hòstia puta, és que t’ho estic explicant i ara mateix tinc la pell de gallina.

Si dius que no sap què transmets, dono per fet que no estava premeditat.

No, és que és fals que ho estigués. Aquesta idea de la gent que diu que és tot un producte de màrqueting… Jo em guanyo la vida a la Borsa!

Però fer un bon producte de màrqueting tampoc és una cosa de la qual avergonyir-se’n. No tothom ho aconsegueix.

És veritat, però és que jo visc de comprar i vendre accions. Mai no em vaig asseure a una taula per dissenyar-ho. Però mai és mai. “Where is the limit?” neix de la resposta de la gent. Un em va demanar una polsera a través del Facebook i quan me’n vaig anar a la “Transalpine Run” amb un periodista del Marca en vaig encarregar 300. Es van vendre les 300 a Probike, totes per a temes benèfics. Doncs vinga, en faig mil. Les primeres samarretes les empaquetava jo a casa meva i les enviava. La gent em deia “podries fer un maillot”. Doncs vinga, va, fem un maillot. Ara mateix “Where is the limit?” perd diners! Com empresa perd diners. Jo no la tanco per la gent. Si fos empresari, la tancava demà. Però és clar, la gent què vol? La polsera.

Hi ha qui, fins i tot, se la tatua.

Ja ho sé que n’hi ha, però la meva única esperança per guanyar algun duro o recuperar tots els diners que poso cada any a “Where is the limit?” és que algun dia arribi Nike, Reebok o Adidas i diguin, “Està bé això de WITL, de qui és?” i m’ho comprin. Però si he de pretendre pagar-li l’escola a la meva filla venent samarretes online, ho tinc clar! Si avui em diguessin que durant els propers 10 anys no hi perdré diners, ho signo ara mateix. Ara mateix! El problema és que estic en un món súper desconegut, la Borsa. Ningú no sap què és. “Where is the limit?” és un hobby. Però quan reps aquests missatges de la gent penses que els milers d’euros que has perdut aquest any ja estan amortitzats. I si pots ajudar algú patrocinant-lo, ja està amortitzat. Els calés que guanyo amb l’esport me’ls gasto a “Where is the limit?”. El debe i el haber. Hi guanyo una mica més del que hi perdo, però no et pensis que gaire més.

Se te n’ha anat de les mans? Una cosa que comença a l’esport i que hi ha gent que n’ha fet la seva filosofia de vida.

Totalment. Se me n’ha anat totalment de les mans. Si ara pogués tornar a 2009, no hagués creat “Where is the limit?”. Per què? Perquè al final una cosa que va néixer mig en broma em suposa una responsabilitat brutal que jo mai no havia buscat. El que més m’agrada de la meva feina a la Borsa és que tinc mobilitat, ningú no s’assabenta de res, compro, venc, no he de donar explicacions a ningú… i mai de la vida hagués pogut pensar que m’acabaria passant tot això.

I tu, compraries el braçalet d’algú? Vas tenir el de “Livestrong”, de Lance Armstrong?

Mai. De fet, quan la primera persona em va dir que volia una polsera vaig pensar: “Quin conyàs! Qui pot voler una polsera d’aquestes, que són súper incòmodes?”.

Doncs sense polsera, no vas tenir cap ídol amb la mateixa intensitat que tu t’has convertit en l’ídol de molta gent?

La meva passió per la bicicleta li dec a Miguel Indurain Els 90 van ser una època que em flipava. Jo era groupie, d’anar-me’n als Pirineus, veure’l passar i tornar cap a casa. La seva força em va marcar molt, em va encantar i va fer que em comprés una bici i comencés a pedalar. I la bici m’ha donat grans moments personals. Si l’Indurain hagués fet una polsera en aquella època potser sí que l’hagués comprada.

Parlant d’Armstrong, que també fa triatlons com tu, compartiries línia de sortida amb ell, sabent tot el que ara en sabem?

Sí. Saps què passa? Que la gent pensa que si t’enxufes EPO guanyes set Tours. Evidentment jo no seré qui defensi l’Armstrong, perquè jo mai no he estat fanàtic seu. Ni m’ha decebut, ni… home, decep que un paio tingui la sang freda de, durant set anys, mentir a la penya. Dius: “Aquest tio… quins collons!” De fet, jo tinc una bici seva que la vaig comprar com inversió. L’únic que em puteja d’això és que ja no val res. Però si ara ho ha reconegut, no està dopat i vol participar a un triatló, doncs em sembla molt bé, que hi participi. M’és igual, que faci el que vulgui. Crec molt en les segones oportunitats i les persones. Si algú mata, el foten a la presó i després surt al carrer, perquè ha estat perdonat. Som éssers humans, no robots. Tots hem comès i cometrem errades.

No sé si te’l creus o no, però el que ha explicat esquitxaria fins i tot el propi Indurain i deixa molt tocat un esport que t’estimes.

La putada és que si realment ens ho agafem en fred, ja no veuries més el Tour. I jo espero el juliol per veure’l! L’única solució que pot haver-hi al dopatge és que els ciclistes es delatin entre ells. Que hi hagi 3 o 6 equips que estiguin nets del tot i, si veuen alguna cosa, ho diguin al moment. Està clar que les mesures que prenen els organismes oficials no són efectives, perquè si durant set anys no han estat capaços d’enganxar l’Armstrong és que fan alguna cosa malament. El dopatge existirà sempre perquè l’ésser humà és trampós, en tots els aspectes. Sempre hi ha un Bárcenas o un Armstrong que fa trampes. Sempre hi ha drogues: hi ha EPO, hi ha cocaïna, hi ha marihuana… Però jo sempre pensaré que tothom és innocent fins que es demostri el contrari.

I si realment es demostra el contrari?

Si es demostra, malauradament en aquell cas ja no me’l crec.

Al final ja no es sap si la corrupció és sistemàtica o evitable.

És evitable. Les persones lleials existeixen. Jo em moc a un món, com és el de la Borsa, on hi ha molt de pirata, però també hi ha persones molt nobles. L’ésser humà, quan vol, és bona persona.

Però evitable… com? Amb mesures més coercitives? Essent més transparents?

Crec que és un tema d’atzar, dels personatges que et toquen. No vols que hi hagi corrupció a la política? Paga’ls bé. El Botín cobra 11 milions d’euros. El president de Prisa, 13. El del BBVA, 5. Mariano Rajoy, 100.000 euros. Hòstia, què estem fent? Jo sempre he pensat que el president del Govern ha de cobrar milions d’euros. És igual: 1, 2, 5 o 10. Aleshores ho serà el millor, i no serà corrupte. Jo vull el millor pel país, perquè vull que la meva filla visqui el millor possible. Però a algú que cobra 75.000 euros l’any no li puc demanar que sigui bo.

Series capaç d’oferir aquesta transparència que se’ls exigeix? Tu ensenyaries la teva declaració de la Renda?

La Borsa és el món més transparent que hi ha, a nivell fiscal. Quan demanes l’esborrany de la Renda t’apareix tot assenyalat, totes les operacions que has fet. És impossible fer qualsevol “xanxullo”.

A una cursa amb inscripcions obertes, els 100, 2000 o 10 paios que acaben davant teu però que no surten a la televisió i tenen menys repercussió que tu, què estan fent malament?

Primer és que ho vulguin. Segon, que facin alguna cosa diferent. Si vaig a la Mitja Marató de Barcelona i queden davant meu 500 tios, per una mitja marató està bé, però al final es reconeix el guanyador.

O, de vegades, ni a aquest.

No penso que ells facin res malament, sinó que jo he trobat un forat de mercat. Un forat de quelcom que, igual que els tatuatges, m’apassiona i crida l’atenció. Si jo només fes esport no em patrocinaria Red Bull. Què posa a la llauna? “Revitaliza cuerpo y mente”. Quin missatge vol donar Red Bull al seu target, que és l’adolescent? Que pots ser atleta Red Bull i guanyar-te la vida amb coses que no siguin esport. Jo sóc atleta Red Bull i faig conferències a multinacionals perquè sóc un home d’empresa i tinc els valors de l’esport. Si no fos home d’empresa no em patrocinaria Red Bull.

És el teu valor diferencial.

És clar. És evident.

És evident per tu i, ara, per mi, però potser de portes enfora no es veu així.

Si algú no ho veu és que té un problema.

És el que parlàvem abans: tu ets polièdric, però la gent tendeix a compartimentalitzar.

De debò que la gent no veu que el Josef Ajram és imatge de Biotherm perquè fa esport, es dedica a la Borsa, és pare de família i va tatuat? Això surt a tot arreu. Qui es pensa que a mi em patrocinen les millors marques simplement perquè acabi el “Red Bull seven islands” és que, de debò, és molt curtet.

…

No, no, ja ho pots posar així.

T’has mostrat orgullós d’escollir marques amb les que comparties valors.

Sempre. Jo he de saber que sóc un bon prescriptor. Una de les coses que fan malament els esportistes és pensar que portant un pegat ja fan prou. Has de ser el millor ambaixador d’aquella marca. No puc acceptar un patrocini de Blackberry si no penso que Blackberry és la millor que hi ha per treballar. I ho penso. Per jugar no, tot i que ara trauran una que anirà molt bé, però per treballar és el millor. Si creus en la marca que et patrocina, endavant. La gent fliparia si sabés la de patrocinis que rebutjo. Aquest any, per exemple, he dit que no a tots els patrocinis d’esports: Orbea, Polar… Patrocini no, però col·laboració sí: que em deixin una bici, sí, però compromís, zero. Ni un euro, no vull res. Només vull marques generalistes. La clau és ser un bon ambaixador de qui confia en tu, perquè el pegat ha mort. Per exemple, KH7 no ho podria portar mai, ni que em pagués 1 milió d’euros. Segur que per netejar el greix va molt bé, però no podria.

Portaràs a terme algun repte sense que ho sàpiga ningú?

Faig molt més del que explico. Ho he fet molts anys: el meu primer Ironman, el meu primer “Marathon des Sables”… ningú no ho sabia. El meu primer Sables va ser el 2006, el primer Ultraman el 2007… i ningú no em coneixia!

I ara que se’t coneix?

Tot i que és de cicloturisme, m’agradaria fer una ruta en bicicleta per Sudamèrica. Anava a fer la “Carretera de la muerte” i ho vaig tirar enrere perquè quan ho faci vull que sigui per mi. Hi aniré un dia, pujaré, baixaré i s’ha acabat. No cal exterioritzar-ho. Tot el que sigui esport i natura ho faré per mi, però no tinc res d’especial en ment. Mai no hagués pensat que aquell xaval que jugava a bàsquet hauria arribat a patir tant.

Part de la comunitat homosexual t’ha convertit en una icona. No només vas fer una portada per a Shangay sinó que vas defensar el matrimoni entre persones del mateix sexe quan era un tema controvertit.

Jo crec en els éssers humans. No crec que hi hagi d’haver prejudicis. Que la gent pensi el que vulgui de qui vulgui. Tinc amics homosexuals, no molts, i crec que poden casar-se, tenir fills, donen el mateix amor als seus fills… una experiència súper positiva. Cada cop que hi ha alguna oportunitat de fer alguna cosa pel món gay estic encantadíssim, perquè m’hi sento súper còmode.

Com casa aquesta postura amb ser una persona de dretes i reconèixer públicament votar el Partit Popular?

Últimament estic dient massa coses contra el Partit Popular, lamentablement. Sóc una persona de dretes i si avui hagués de votar, tornaria a votar pel PP perquè no hi ha una alternativa. El Partit Socialista està perdent una oportunitat històrica de tenir una victòria per majoria absoluta. Però és que el Rubalcaba no ens traurà d’aquesta crisi perquè ens hi ha fotut ell. A qui votes? A UpyD, perquè estic enfadat? Al final, els partits que no han estat corruptes fins ara és perquè mai no han estat al poder. El tema polític és força decebedor. Els líders polítics que hem tingut i que tenim són lamentables.

En quin moment vas prendre consciència de que eres de dretes?

No ho sé. Pensava que era més favorable en un moment de la meva vida, tot i que qui més m’ha beneficiat professionalment a nivell fiscal és [Pedro] Solbes quan va baixar la tributació de les rendes de capital al 18%. A mi m’encantaria votar persones i no partits, però des que tinc ús de raó no he conegut bons polítics.

Llavors, al marge del partit al què votis, què és el que et defineix com algú de dretes?

Fins ara era de dretes bàsicament pel tracte fiscal. Era de dretes per interès. Ara no, ara m’han putejat al màxim, però és que l’alternativa… No ho sé, potser ara no votaria. Estic tan decebut en aquest sentit… És trist.

També t’has posicionat públicament respecte la independència.

Sí, en contra. Des d’un punt de vista econòmic.

Estrictament.

Estrictament econòmic. A curt termini seria un desastre per Catalunya. A llarg termini, no ho sé.

I no hi ha un component sentimental?

A mi m’agrada que guanyi la selecció espanyola. No sé, potser si participés la selecció catalana voldria que guanyés, però no ho sé perquè no existeix, només hi ha un amistós l’any. Des d’un punt de vista estrictament econòmic ara mateix Catalunya viu millor dintre d’Espanya. La meva posició és per interès, per viure millor jo i la meva família. No vull que de cop hi hagi més atur, ens financem el doble del que es finança l’Estat espanyol o que ens fotin fora de la Comunitat Europea.

I si es demostrés que seria a l’inrevés?

Home, si fos millor… Independència! Veig tan llunyà el tema polític que em baso en qui compleix millor les meves expectatives personals. Fins ara ha estat el PP. Si ara arriba un altre que comença a canviar coses i és del PSOE o UPyD, doncs ells. No m’enroco en una posició, però quan vaig fora dic que sóc espanyol, tranquil·lament.

Tens un grup de seguidors que potser et segueixen amb més intensitat que tota la resta, que són els qui estan esperant la teva caiguda. No és una mena de clàusula d’aquest contracte que firmeu amb la fama?

I tant! Afortunadament Twitter va posar el botó de bloquejar, així que al final ni me n’assabento. És graciós que, tot i que saben que no me n’assabentaré, em mencionen. El que passa és que a mi em va molt la salsa i miro, espio…

Però també fora de la xarxa.

Però és que jo només rebo els del Twitter. Però rebo per l’esport i per la Borsa també, eh? I si surto a un programa de la televisió, encara més. El que em sorprèn és que si els calculéssim percentualment, el número de detractors cada cop és menor. El número creix, clar, perquè el número de seguidors creix molt, però proporcionalment el de detractors creix menys.

El teu amic Risto Mejide diu que si ningú no es molesta amb el que fas és que no ho estàs fent bé.

Jo vaig llegir el seu llibre i vaig pensar: “Hòstia, doncs ho dec d’estar fent molt bé!”. A mi m’entristeix, no puc dir que no m’afecti. M’entristeix l’acusació barata. Realment et creus més llest que una marca com Red Bull per pensar que jo no mereixo el seu patrocini? No creus que Red Bull té un equip de tios que no paren d’estudiar tots els esportistes d’aquest país? Tots, els tenen estudiats a tots. I qui no és esportista Red Bull ara mateix, és per un motiu. No et diré noms, però podria dir-te els noms i el motiu. No pots ser tan prepotent. No és que m’entristeixi la situació, m’entristeix l’ésser humà. Jo sóc molt fan de l’ésser humà, i quan veig reaccions com aquestes penso que potser sóc fan d’una cosa que és una merda, i em fa pensar que potser sóc jo qui està equivocat. Potser no hauria de ser tan fan de l’ésser humà quan veig aquestes reaccions.

I tu, t’entristiries si demà sortissis al carrer i ningú no et reconegués? La fama, per poc desitjada que fos, genera alguna mena d’addicció?

Genera incomoditat, no et sents a gust. Si vaig pel carrer amb la meva filla, algú em para i em demana de fer-se una foto amb mi… no m’agrada. Però li dic que sí perquè considero que, per aquella persona, és un moment important que no tinc dret a esclafar. Però jo no he volgut anar a Gran hermano.

Haguessis pogut anar-hi?

Sí, a la primera edició.

…

Sí, sí, a la primera edició, farà tretze o catorze anys. Era quan començava a la Borsa i jo havia sentit a parlar d’aquest format a Holanda. Tenia clara l’estratègia, anar-hi i sortir el primer. Vaig anar a tres càstings i em van agafar de reserva. Em van oferir entrar quan va marxar no sé qui, ara no en recordo els noms. Em van dir si volia entrar-hi, però com que ja vaig veure com era tot plegat, em vaig “ginyar”.

Què hagués passat? Seríem avui aquí?

No ho sé, però molts cops ho comento amb els meus amics: “Què hagués passat si…?”. A la meva vida tinc diversos moments de “Què hagués passat si…?”, i aquest és un d’ells. No sé què hagués passat, però segur que tot hagués estat diferent, haguessin canviat moltes coses. Però jo era molt jove, tenia 20 o 21 anys.

I moments de “què hagués passat si no…”? Algun moment de la teva vida que t’haguessis pogut estalviar?

No, molt pocs. No seria just, perquè a toro passat és molt fàcil endevinar les coses, però quan he fet les coses les he fetes convençut. He estat força conseqüent.

Se’t relaciona amb molts personatges públics, Risto Mejide, Santi Millán, Luis Enrique, DJ’s famosos… És un cercle íntim anterior a la fama o fruit d’aquesta?

Sóc molt extravertit i m’encanta conèixer molta gent. Una de les coses bones de les xarxes socials és que calmo aquesta inquietud social que sempre he tingut de conèixer gent i aprendre alguna cosa de tothom. Amb el Risto vam fer-nos col·legues quan vam discutir-nos per Twitter per culpa d’unes malles de ciclisme! I després va resultar que som veïns i no ho sabíem. Amb el Santi també, vam coincidir en un acte… Realment, aquestes relacions han anat sortint. Sóc col·lega d’aquests famosos perquè ens portem bé.

Però si no fossis qui ets i li haguessis fet la mateixa broma al Risto per Twitter, també serieu col·legues ara?

Home, és evident que jo de vegades prioritzo una resposta al Risto que a d’altres persones.

I a la inversa?

Segur.

N’has tret profit de manera conscient o, simplement, passa?

No n’he tret profit. Però, evidentment, et tracten millor. I sí que passà allò de que no hi hagi taules i, de sobte, n’hi ha una. He flipat. I això em fa ràbia, perquè a fi de comptes és un prejudici. Penses “Tio, ets un gilipolles”.

Sí, però tu tens taula.

Però potser jo no torno a aquell lloc. Però sí, passa i hi ha com un “fair-play” entre gent coneguda.

Què n’ha quedat d’aquell “Club de los vividores”?

[Riu] Va ser una etapa molt divertida amb el Luís [Enrique], però ja no en queda res.

Ni una amistat?

Sí, “col·legueig”. Ens portem bé, ens agrada l’esport, però som molt diferents.

En quin moment Josef Ajram s’adona que té més recorregut anant per lliure que en el “Club de los vividores”?

És una evolució. El club era el 2007, però jo sóc una persona a qui li agrada entrenar sol i ells quedaven molt per quedar en grup… Sempre feia la meva, sóc molt solitari per entrenar. Em faig el Facebook el 2008, per aquesta inquietud social, m’enganxaven les xarxes socials, veure com reaccionava la gent, què passa si poses això, què passa si poses allò, experimentar amb la gent… I va anar pujant. Però és que d’això fa molt poc.

El desembre de 2011 vas sortir 15 minuts a Salvados de Jordi Évole i, en l’hora que dura el programa, vas passar de 5.000 seguidors a 40.000.

Exactament, 37.000 persones al final del programa.

Va ser un boom. Com ho vas pair?

Salvados va ser el punt d’inflexió. De cop, per primera vegada algú explicava què estava passant al món, per primer cop algú explicava que es podia guanyar quan la Borsa baixava, va sortir l’Alessio Rastani i jo vaig flipar. De què s’escandalitza la gent? El que diu aquest paio existeix des que tinc ús de consciència. Sobretot, de cara als mitjans, i sobretot en un programa que tenia la meitat d’audiència de la que té ara, va ser un boom, perquè en aquell moment aquella audiència era de molta qualitat, hi havia gent molt ben relacionada veient aquell programa. Gent molt influent. I va ser el punt d’inflexió. A mi em sorprenia que a la gent li cridessin l’atenció coses que per mi són normals des que sóc professional d’això, que és des de l’any 1999.

Si sortissis ara a Salvados i et presentessin a aquesta nova audiència, com ho van fer aleshores, com “un especulador”, creus que la reacció seria igual de positiva?

Sí, segur, perquè jo vaig anar en contra del meu ofici. Quan l’economia vagi bé Salvados no tindrà èxit, s’haurà acabat. És un programa fet per a la crisi.

I si va a pitjor?

L’economia no pot anar a pitjor. Si va pitjor, aquest país s’incendia. Si això no es recupera ràpid la revolta social serà una realitat. La gent trencarà els aparadors del Passeig de Gràcia, perquè una cosa és que no puguis marxar de vacances però una altra és que no puguis menjar. I com comencis a veure Rolex i bosses de Gucci o de Vuitton exposats a Passeig de Gràcia, la gent rebentarà els aparadors. Ja han rebentat supermercats, i de rebentar supermercats a rebentar Zaras hi ha una vorera.

L’altre dia en una entrevista deies que havíem estat vivint en una mentida. L’exemple que posaves eren les catorze pagues anuals. Però pot ser que on teu veus mentides algú altre hi vegi una conquesta fruit de molts anys de lluita social.

Totalment, perquè no hi ha cap generació nostra que no hagi viscut aquesta realitat. No sé si la meva filla ho veuria com una anormalitat, però nosaltres ho veiem normal perquè és el que hem viscut. El que està clar és que si jo tenia 20.000 euros al compte i cobrava 2.000 euros al mes no em podia comprar una casa de 400.000 euros. I això la gent ho feia, es pensava que la podia pagar. Si et vols comprar un actiu 20 vegades superior al que tens al compte, això és especular.

Però hi ha hagut gent que s’ha enfadat per això que has dit.

És que són coses molt antisocials, però és que jo no vull quedar bé amb ningú. Si jo dic que el que s’ha fet a Espanya fins ara estava molt ben fet, estic enganyant la gent.

La crisi s’emporta pel davant l’estabilitat laboral o l’estat del benestar.

Però és que ser autònom no és ser inestable. El que estic intentant que entengui la gent és que no ha de tenir por de no cobrar catorze pagues a l’any. La gent quan es fa autònoma està cagada. Però per què, si estan fotent fora a tothom? Aquí dependràs de tu i si ho fas bé cobraràs tu. Simplement vull que la gent reflexioni en aquest sentit. Sóc autònom des de l’any 2001 o 2002, i sóc la persona més feliç del món perquè sé que si faig molt bé la feina el primer que guanya sóc jo, no l’empresa.

Jo et puc entendre a tu. Però entens tu que la gent s’indigni?

És normal, però no per això deixaré de dir-ho. Quan el Cuní em dona 15 minuts cada dilluns per dir el que vulgui, almenys sé que el que dic té sentit. Si no, hi aniria un dia i al següent estaria fora. Això amb el Cuní, però amb la [Julia] Otero, igual. El que passa és que hi ha veritats que fa molt de mal sentir-les. Recordo una frase que [Santiago] Niño-Becerra va dir a Salvados que és una veritat com un temple: “És més important salvar Bankia que pagar la pròtesi del jubilat”. I és així. Perquè si Bankia arriba a caure, tu, jo i ell haguéssim anat a la nostra entitat bancària a treure els nostres diners. Si la cinquena entitat de l’estat espanyol hagués fet fallida hagués existit el “corralito”. Són coses molt dures, però és que hòstia…

Et mereixes tot el que tens?

Sí, m’ho he guanyat molt. Els meus pares m’han donat l’educació que he volgut, però he començat de zero. Partint de la base de l’educació i que sabia que no em faltaria mai un llit i un plat calent, ho he creat tot.

Tothom, per tant, té el que es mereix?

No, no, no! No, perquè hi ha gent que té molt mala sort. Jo no crec en la sort, però hòstia… la vida de vegades té uns cops d’efecte que són injustos. No penso que tothom tingui el que es mereix. Hi ha molta gent que hauria de tenir molt més i molta gent que hauria de tenir molt menys. Això és així.

A tu t’agrada la bona vida i no te n’estàs d’ensenyar-la. No et provoca cert pudor, en aquesta situació?

Sí, molt. De fet, un dels meus cotxes no el trec del garatge des del juny per això, perquè no és moral. Però em sap greu perquè la gent està molt malament. M’afecta molt. Gasto molt menys del que podria per responsabilitat social, em fa pena gastar. T’ho dic de debò. No vull presumir d’això, però jo pago set quotes al mes a diferents ONGs. Crec que la suma de pocs fa molt, i les ONGs són un col·lectiu que ho està passant molt malament, perquè la reducció de quotes és molt important. La meitat dels beneficis del llibre La solución va per la Fundació Àlex i l’altra meitat per Global Humanitaria. Crec que hi té a veure haver estat educat als jesuïtes.

Aquesta faceta no l’explotes gaire. Poca gent et definiria com un filantrop.

Penso que aquestes coses les has de fer per tu. Pago set quotes: tres gosseres, Greenpeace, Fundació Vicente Ferrer… Ho faig perquè jo vull.

Però estic segur que si sortim al carrer i preguntem, algú assegurarà que et va veure ahir amb el cotxe que no treus des del juny.

A la gent li agrada inventar-se coses. Evidentment, quan haig d’anar a buscar la meva filla a Lleida haig de treure el cotxe, i com he de fer quilòmetres, si és maco millor que si no ho és, si me’l puc pagar. Però el caprici, no el trec des de juny. Per exemple, jo tenia un esportiu descapotable i quan va començar la crisi i em vaig començar a fer una mica més conegut me’l vaig vendre. Per mi els cotxes són una passió des de ben petit, són com uns petits objectius que em marco i que em motiven a treballar. Però són per gaudir, jo el sentit d’acumular no el tinc.

Et sap greu saber d’on vénen aquests diners que et permeten el teu nivell de vida? Sents que estàs traient profit d’una situació molt complicada per a molta gent?

No, en aquest sentit no. De vegades ens oblidem que la Borsa es va crear per finançar les empreses, i aquest finançament serveix per expandir-se: contractar més treballadors, etcètera. Jo el que intento és ensenyar el que he après. De fet, estic molt orgullós d’haver aconseguit que la universitat, al Tecnocampus, doni una optativa de Borsa, perquè al final és una opció laboral més. És la primera vegada a Espanya que una universitat dóna una optativa tan completa sobre la Borsa. Si jo fos egoista no ensenyaria el meu mètode i no donaria aquests cursos… però és que hi cabem tots! Hi ha 9 milions d’espanyols que tenen almenys una acció a Borsa. Doncs ja que la tens, aprèn on invertir-la. Simplement és cultura financera. Crec que a les escoles s’hauria de d’ensenyar, hauria de ser una assignatura.

Però a la Borsa, per a què algú hi guanyi, algú altre ha de perdre.

És clar, però és que hi perd el 90% de la gent!

I si li posessis cara a aquesta gent, no et sabria greu?

No. Saps per què? A la Borsa hi ha tres maneres de fer: ser inversor, a llarg termini; ser trader, comprar i vendre al dia; i jugar. I jugar és el que fan aquest 90%.

I perden.

És clar que perden! Però és que si jo no he estudiat mecànica i se m’espatlla el cotxe no intentaré arreglar-lo, el portaré al mecànic. La penya es pensa que comprant-se l’Expansión ja sap de Borsa. I no. La gent que menysprea així els diners no em fa cap pena. La gent que compra “telefónicas” perquè a l’Expansión diu que pujarà i després baixa, no em fa cap pena. A la Borsa no s’hi juga, és una feina, i qui s’ho pren com un joc, palma. Mira, aquest Nadal he rebut quatre pernils de Jabugo d’antics alumnes. És una gran oportunitat professional.

La manera més segura de guanyar a la Borsa és fer cursos i escriure llibres explicant com guanyar a Borsa?

[Riu] No, perquè la gent no és “tonta”. Si ensenyes alguna cosa i no funciona, i més avui amb les xarxes socials, et dinamiten. I cada curs està més ple. El mètode funciona. En molts casos el problema és l’ésser humà: no tothom serveix per operar en Borsa.

Fas un seguiment de la teva gent?

De qui vol tenir contacte amb mi, sí.

I alguns perden diners.

Sí, però és que la gent es precipita. Una de les primeres coses que els dic és: “durant sis mesos fes operacions virtuals, amb paper i boli”. Quant creus que s’espera, la majoria?

Sis minuts?

És clar! D’aquesta optativa que he fet amb la universitat m’ha flipat la capacitat d’absorció del coneixement que té un alumne de la universitat, és vint vegades superior a la dels que vénen als cursos de Borsa. Els nois que vénen a classe estan molt més motivats i concentrats que qui paga 350 euros per venir un dissabte. La gent té pressa i es pensa que la Borsa és ja, que si véns un dissabte ja saps de Borsa. Has de tenir paciència. Qui ha fet el procés correctament guanya diners.

Alguns d’aquests alumnes deuen veure la Borsa com la seva última opció.

En aquest cas els recomano que no facin el curs. A algunes persones que han volgut fer el curs avançat els he dit que no vinguin perquè a la Borsa és molt important l’estat d’ànim, estar tranquil; i una persona que necessita els diners tant perdrà per culpa d’aquesta ansietat. El perfil òptim és un autònom que pot compaginar la seva feina amb l’aprenentatge de Borsa i que, a llarg termini, acabi deixant la seva feina d’autònom del que fos i es dediqui a la Borsa. La no necessitat de capital immediat és molt important.

Has tingut notícia d’experiències dramàtiques d’algun dels teus antics alumnes?

No, perquè si en algun cas han perdut, que n’hi ha, sempre per precipitació, no són gran quantitats. Poden ser 3.000 euros, que són diners, però no són 300.000.

El 2010 vas dir que la Borsa anticipava el final de la crisi. Has deixat de fer previsions?

[Riu] És molt difícil. La veritat és que la Borsa és un anticipador històric.

I què ha fallat aquesta vegada?

El tecnicisme. Jo em guio per les anàlisi tècniques i, possiblement, al cap d’uns mesos hagués dit el contrari. Igual que ara dic que la Borsa torna a anticipar el final. És que realment hi ha molts valors alcistes. Prenent històrics passats, sempre que hi ha hagut una sèrie de moviments ha començat una recessió econòmica, i quan n’hi ha hagut uns altres ha començat una expansió econòmica. Avui et dic que la Borsa anticipa que el pitjor ja ha passat. Potser d’aquí dos mesos diré: “Tampoc”. Però avui t’he dir això: el pitjor ja ha passat.

Diners criden diners. A quin negoci t’has negat a participar?

Colònia Josef Ajram… no la veig, no.

Però d’inversor?

La gent pensa que tinc molta pasta. Sí, de vegades penso que la gent creu que sóc multimilionari, però ni de conya. Però no dono gaire peu. No tinc gaires reunions per escoltar potencials negocis. No m’interessa, no vull més embolics. Tot el que siguin empreses fora de la Borsa -que en tinc, eh?- és hobby. No espero que WITL?, els llibres o els cursos em retirin. El que duri durarà, però només són hobbies. Mira, precisament ahir parlava amb un parell de nois i els demanava entrar com accionista en la seva empresa de bicicletes, Dosnoventa, perquè em “flipa” el projecte; en això sí que m’hi involucraria. Però no m’hi volen. Jo els entenc, perquè és com el seu fill, i en aquest cas sóc jo qui els busco.

S’atribueix a Henry Louis Mencken, periodista i escriptor nord-americà del s. XX, la frase que per a cada problema complex hi ha sempre una solució senzilla… i que sempre és equivocada. En el teu llibre La solución [Plataforma, 2001] en poc més de 40 pàgines feies una proposta que havia de fer-nos sortir d’una crisi molt complexa.

Sí, en aquell moment, amb la tensió de la prima de risc al màxim, en cap moment es va prendre la mesura que s’hauria d’haver pres, que era regular l’especulació en deute de l’estat. Hi havia entitats que apostaven a què Espanya feia fallida. I no es va fer res, no sé si pel desconeixement polític o per l’interès polític. També em semblava lògic, sobretot des d’un punt de vista social, prohibir les posicions baixistes en accions, perquè la gent veiés que a més de retallar per tot arreu també es feia alguna cosa contra la gent de la Borsa. Però si s’haguessin prohibit les posicions baixistes en deute sobirà, la prima de risc hagués caigut en picat i en aquells moment ho necessitàvem molt.

I no es va fer.

No.

La teva solució encara és aplicable?

Aplicable ho és. Una de les meves barreres ètiques és que no entenc la lliure especulació amb matèries primeres: blat de moro, petroli i coses que poden afectar no ja a l’economia industrialitzada, sinó a la subdesenvolupada. Em sento tranquil comprant accions del Santander, però no em sentiria tranquil comprant i venent blat de moro.

I indústria armamentística.

Mai.

Són suficients les empreses que moralment et semblen acceptables?

Molt! A Espanya es negocien cada dia 4.000 milions d’euros. El que es negocia a Espanya en cent dies es negocia als Estats Units en un.

És una magnitud inabastable pels que no en sabem.

Per això quan em pregunten per què ensenyo el meu mètode, jo els dic que 40 alumnes d’un curs per 10.000 euros negociats són només 400.000 euros. Hi ha lloc per a tothom. És inacabable.

Però si s’aplica la teva solució l’endemà tu te’n vas a l’atur. Un atur que no tens.

No m’hagués afectat, perquè el que jo deia era que es permetés comprar per després vendre, però que no es permetés vendre abans de comprar.

És el que tu fas.

Sí, però a mi comprar i després vendre ja m’està bé. Diguem que m’haguessin tancat una sucursal, però la més important seguiria oberta. No m’hagués afectat. Jo penso molt que, encara que la vida et vagi bé, si tot se’n va a la merda, ni el cotxe ni res del que tens no et servirà per res.

No sona massa de dretes, això.

Però és que quan em posiciono a la dreta és per un tema de fiscalitat. Ara és el primer moment en què podria dir que no sóc de dretes. També perquè fins ara tots els grans casos de corrupció coneguts a Espanya eren d’esquerres.

No pretenc que et justifiquis.

No, però si ara sortís aquí un Tony Blair a la seva bona època d’esquerres jo el votaria. No tindria cap problema en votar PSOE. Però és que el Zapatero mai no l’he vist com alternativa. Al Felipe González, per exemple, segur que l’hagués votat, però és que Zapatero, Rubalcaba… no ho veig.

Hi ha una pregunta que teníem previst fer-te fa un any i mig i que, malauradament, avui encara podem fer-te-la. El teu pare és sirià. Ara allà hi ha un conflicte civil molt cru.

M’han intentat entrevistar molts cops sobre aquest tema i sempre he dit que no, però ja ha arribat a un punt en què vull dir alguna cosa. A nosaltres, que som cristians, ens sorprèn com Occident accepta que l’alternativa al president actual, que és l’integrisme islàmic, rebi finançament de països exteriors. Nosaltres, com a cristians, estem espantats. Hi tinc tota la família. Els únics que són aquí son el meu pare, la meva mare i el meu germà; però àvia, cosins, oncles… tothom és allà i tots són cristians. Quan l’alternativa que ve és un integrisme islàmic que ja veiem com està reaccionant, sobretot a Egipte, a mi m’espanta que caigui el president actual.

Has fet alguna cosa o no has anat més enllà de passar por?

No vull fer res perquè jo vull tornar a Síria. Si cau el president actual el meu pare potser no pot tornar-hi. Ell s’ha posicionat clarament. Em fa pena perquè hi he anat molts anys i tinc passaport sirià. Jo, quan anava allà els estius amb la meva família, que és de classe mitjana, treballadora, no veia aquestes penalitats que ens estan ensenyant. Jo he “patejat” molta Síria sol, tots els racons, i no ho he vist. Allà qui volia estudiar, estudiava, i qui volia treballar, treballava. Jo he vist pobresa al sud-est asiàtic, però a Síria no l’he vista.

El govern espanyol sí que ha pres posició, i és justament la contrària: donar suport a una transició.

Per això no pots dir res públicament. Si surto per la ràdio posicionant-me, em “matxaquen”.

Vols que eliminem aquesta part?

No, no. A mi dir que, com a cristià, m’espanta que l’integrisme islàmic pugi al poder em sembla correcte. Perquè és la veritat. Que acabi tan aviat com sigui possible, perquè era un país molt maco, on es menjava molt bé i el turisme vivia molt bé, i ara està totalment trencat. Que s’acabi.

Quan vas prendre consciència de ser de l’Espanyol?

Aquesta és molt fàcil! El meu pare era el pediatra dels jugadors de l’Espanyol en l’època de l’Azkargorta, i em regalaven de tot, em convidaven a anar a Sarrià… però no puc dir que jo sigui “futbolero”. Veure els 90 minuts d’un partit, el que sigui, em costa.

Aguantes 9 hores a sobre una bici però no pots amb 90 minuts de veure futbol?

No, no! Avui, per exemple, potser vaig una estona a veure el Madrid-Manchester, però per estar amb els meus amics, perquè a mi el futbol m’és igual. Mira, no sé, per interès. Em regalaven samarretes, banderins, Sarrià estava al costat de casa dels meus pares, era més barat anar a veure l’Espanyol que el Barça…

Com viu un “perico” a Barcelona?

Bé, perquè aquest any no baixarem. Però home… molaria ser del Barça. És inevitable.

Rudy Fernández deia l’altre dia que se sentia molt orgullós de què el comparessin amb Drazen Petrovic encara que fos per dir que ell és pitjor. Què et sembla quan et fan un reportatge a un diari com El país comparant-te amb Kilian Jornet?

Em sembla d’una tremenda incultura per part de qui ho fa.

No sents, ni que sigui en secret, una mica d’orgull?

No, gens. És que em sorprèn que ens vulguin comparar perquè no té res a veure. Hi ha gent que em diu: “el Kilian és millor que tu”. És clar, tio! Qui diu que no? Si no té res a veure! És que és com comparar un mecànic amb un economista. Un és un esportista superdotat i l’altre és trader de Borsa. No són comparables.

Però és una comparació que s’ha fet i es fa.

Sí, però s’equivoquen. No puc sentir-me orgullós ni deixar de sentir-me’n per una cosa que és errònia. Però encara que ho digui, la gent no caurà del cavall, és impossible. Impossible. Només has de veure els comentaris als articles a El periòdico de Catalunya del Risto. Els articles són molt bons, però la gent pregunta perquè escriu ell i no un periodista. Però tio, llegeix el que posa i deixa’t estar de qui ho escriu. És impossible. Aquesta entrevista tindrà moltes visites i serà molt comentada, però possiblement la majoria dels comentaris seran negatius. N’estic convençut. Però això és perquè si tens cent clients i tres estan descontents seran ells qui facin soroll. Els noranta-set que estan contents no et diran que ho fas molt bé. Cada retweet serà d’algun fan, però cada comentari…

Amb el Kilian vam parlar força estona de la mort. El risc en el teu cas és menor, però el tens present?

No. A mi em fa por entrenar. Em fa por sortir un dimecres tres hores en bici i que se m’emporti un cotxe per davant. Però és que si ho penses no ho faries. No pots viure pensant cada dia que et pot passar alguna cosa. També pots tenir un accident. Quan veus els reportatges del Kilian dius: “Aquest tio es matarà!” i pateixes per ell.

Però cada setmana veiem ciclistes morts.

A mi cada notícia d’un ciclista mort em fa molta pena. De fet jo em moc per Barcelona en bici des de fa molts anys i faig molts quilòmetres a una ciutat amb molts cotxes, però sempre he dit que el dia que tingui un ensurt de veritat deixaré la bici, ho tinc claríssim. De moment no l’he tingut. Però quan el tingui ho deixo, em poso a córrer i s’ha acabat.

Potser no un límit tan abrupte com la mort, però et fan por la vellesa, la decrepitud física?

A mi em fa por el dolor. L’envelliment és inevitable i tant de bo pugui fer com la monja aquella de 80 anys que encara està fent Ironmans, però crec que al final allò important és la qualitat de vida i tenir la sensació que el temps no passa a la deriva, gaudint de cada etapa i cada moment. Tant de bo arribi als 80 de manera saludable i podent fer una mica de bici, no demano més.

Dius que aconsegueixes tot el que et proposes. Què és qüestió de temps que acabis aconseguint?

Jo ja em planto. Tinc una estabilitat familiar, tinc parella, tinc una filla preciosa, m’encantaria tenir un altre fill, professionalment no aspiro a res més, tinc la possibilitat de viatjar i conèixer llocs que em fascinen… No li demano res més a la vida.

Hi ha coses que se t’hagin resistit perquè no depenien de tu?

[S’ho pensa molta estona] Sempre he estat a punt de fer un programa semblant al del Calleja, però mai no ha acabat de sortir. Però ja arribarà.

Al final, la impressió que m’enduré sobre tu és molt diferent a la que tenia abans de coneixe’t en persona.

Però tu saps la de vegades que m’han dit això? I aquest prejudici sobre la meva persona m’entristeix. Per exemple: gent que ve a una signatura de llibres a València i després escriu: “El Josef semblava gilipolles, i és bon tio”. I són 10 segons que dura una signatura! Això m’entristeix, i és que no sé què faig malament per donar aquesta imatge que no tinc. El 99% de tot allò dolent que es diu sobre mi ve del desconeixement. Per això al principi et deia que no entenc com es pot odiar algú que no es coneix, perquè jo no he fet mai.

Però deu d’haver-hi una part de responsabilitat teva, perquè tu tens la capacitat de dirigir la teva imatge. Què falla?

Però és que són una minoria. Posem per exemple el Twitter: hi ha 131.000, o 130.000, posem que 1.000 són “haters”, que pensen que no hi veuen coses bones. Si hi ha 105.000 tios que s’han comprat un llibre… jo crec que la imatge que projecto és la correcta, i és la que percep la gent. Simplement, hi ha una minoria que agafa allò dolent. No tinc una explicació, però normalment ve d’algú com tu, de la meva edat i català. És curiós, fora de Catalunya no passa tant. Jo sempre dic que tinc la meva caverna catalana.

Podríem deixar-ho aquí.

Al final sí que ha sortit una entrevista diferent, eh? Molt extensa, però no hem parlat del que sempre em pregunten: els tatuatges, com vaig començar a la Borsa… Estic content.

Fotografía: Alberto Gamazo